Celda 211, de Daniel Monzón
2009
D'acord, ja han passat 30 anys des de Brubaker o 70 des de San Quentin, però Espanya no és Califòrnia, ni el cinema espanyol ha destacat mai per projectes de gènere amb pretensió comercial. Fins ara. Ahir es van lliurar els premis Goya, acaparats per Ágora i Celda 211. Les dues comparteixen promotor (Telecinco Cinema) i un indissimulat caràcter comercial. Ambdues han obtingut un gran reconeixement de públic i crítica i, juntament amb Planet 51 i Spanish movie, han empès la quota de cinema espanyol del 2009 a cotes considerables.
A Celda 211, un funcionari de presons novell (Ammann) es troba, accidentalment, embolicat en un motí liderat per un pres que no té res a perdre (Tosar) i gestionat des de fora per uns polítics maldestres que no fan més que empitjorar la situació fins a dur-la a un tràgic desenllaç. La descarada aposta pel cinema d'acció, original en el plantejament, amb un guió frenètic, ple de girs i unes interpretacions molt destacables, ha resultat un èxit. El personatge de Malamadre, com reconeixia Luis Tosar (Goya en la categoria d'actor protagonista), és un caramel, tot i que la forçada veu de macarra acaba fent-se ridícula, com m'ho semblava la de Miguel Angel Silvestre interpretant El Duque. Jo destacaria abans la feina de Alberto Ammann, merescudíssim Goya per a ell, també, com a actor revelació.
El 2009 també serà recordat per la decebedora estrena d'Almodóvar (Los abrazos rotos), la continuista deriva de Coixet (Mapa de los sonidos de Tokio) o el vergonyós retorn d'Albacete i Menkes (Mentiras y gordas) . Personalment, celebro la desenfadada aposta de l'acadèmia pel cinema comercial, ara bé, més enllà dels euros, nombre d'espectadors o quantitat de còpies distribuïdes a l'estranger, cal continuar mimant (subvencionant) el cinema d'autor com a peça clau per al prestigi del nostre cinema.
7/10+ Desacomplexada, inclús en el tractament del tema d'ETA.- Tints melodramàtics una mica forçats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada