Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar
2009
Los abrazos rotos és una bona pel·lícula: Almodóvar és un mestre del guió i sap construir grans misteris del no res, intercalant perfectament gags divertidíssims en mig d'un profund drama. La direcció artística, la música, el càsting, la fotografia... tot és millor que bo, no obstant la fórmula que tant d'èxit i fama internacional ha donat a la seva filmografia, comença a mostrar senyals d'esgotament i ja no sorprèn com abans.
La interpretació de la Blanca Portillo és tediosa, amb la seva permanent cara de malaltissa deprimida i veu de transcendència i Lluís Homar no aconsegueix transmetre ni la passió pel cine ni la passió per Lena (interpretada per Penélope Cruz, de qui sóc fan confés i no puc criticar objectivament). Destaca la feina dels actors secundaris, el paper de la Lola Dueñas és el principal encert de la pel·lícula.
Recomano als Almodóvar un gir en la seva trajectòria, això mateix ja ho vam veure a La mala educación, que sí, està molt bé, però doneu-nos alguna cosa nova!
6/10+ Penélope Cruz.- La fugida a Lanzarote trenca el ritme de la pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada