14 d’oct. 2010

Llet condensada i xocolata amarga

Mary and Max, d'Adam Elliot
2009 - Melodrama Pictures

La Mary, nena australiana acomplexada i amb mare alcohòlica, contacta per carta amb el Max, novaiorquès de quaranta-set anys, menjador compulsiu i amb síndrome d'Asperger. De cop esdevenen, l'un per l'altre, l'únic amic en qui confiar les angoixes que generen la vida prepúber per una banda, la discapacitat social per una altra. Durant els anys d'intermitent correspondència, la Mary aconsegueix un desenvolupament ple, que culmina amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre trastorns de personalitat, fet que obrirà una forta crisi en la relació i, en conseqüència, una crisi personal personal a ambdòs.

Amb una simplesa inadmisible si no fos aquesta una pel·lícula d'animació, Adam Elliot s'endinsa en el drama de les enfermetats mentals i com les relacions interpersonals s'erigeixen com a bàlsam per als qui en són víctimes. Els personatges protagonistes són adorables i, tot i la raresa que representen, aconsegueixen transmetre una forta empatia. El disseny gràfic destaca per la contraposició dels tons ocres associats a la Mary i els grisos a en Max, l'ús de l'stopmotion és correcte, sense floritures i la banda sonora es limita a iterar el Perpetuum Mobile dels Penguin Cafe Orchestra. Sempre he pensat que explotar una malaltia és un dels recursos fàcils del cinema (oi, Albert Espinosa?), però Mary and Max està feta amb elegància, té moments memorables i deixa un regust més dolç que agre.
7/10
+ Veuassa de Philip Seymour Hoffman en el paper d'en Max.
- Construir un guió a partir del DSM-IV.

Fitxa IMDB

11 d’oct. 2010

De Norman a Lord

¿Cuánto pesa su edificio, Sr. Foster?, de Norberto López Amado i Carlos Carcas
2010 - Art Commissioners

L'Elena Ochoa era als anys vuitanta una psicòloga eminent, professora de la Universidad Complutense i col·laboradora en espais de divulgació a la televisió i la premsa madrilenyes. L'any 1996 es casa amb l'arquitecte Norman Foster, que en aquella època estava construint el metro a Bilbao i un palau de congressos a València. Des de llavors, Ochoa ha deixat la psicopatologia per dirigir publicacions sobre art contemporani i comissariar exposicions internacionals sota el segell Art Commissioners. Ara s'estrena com a productora cinematogràfica amb un bonic recorregut per la vida i obra de... el seu marit, Lord Foster.

La pel·lícula explica l'origen humil dels Foster, la voluntat dels quals per oferir un futur pròsper pel seu fill permeten a Norman ingressar a la universitat d'arquitectura de Manchester, primer, i especialitzar-se posteriorment a Yale. En tornar a la Gran Bretanya funda un estudi amb Richard Rogers i tres arquitectes més (una d'elles esdevindrà la seva primera dona) i comencen a dissenyar edificis high-tech per a ús industrial, principalment. Ja en solitari, i després d'uns quants èxits en terres angleses, Foster dóna la campanada guanyant el concurs per construir la seu del banc HSBC a Hong Hong, convertint-la en una icona de l'arquitectura moderna. A partir de llavors, l'èxit ha acompanyat tots els projectes de l'arquitecte, l'estudi del qual ha arribat a ocupar 1.400 treballadors i que actualment està immers en el disseny d'una ciutat autosostenible a Abu Dhabi.

En el film se'ns mostra, amb més o menys detall, gran part del catàleg constructiu de Foster, tot i que les imatges, freqüentment espectaculars, no venen acompanyades de més explicacions que podrien resultar prou interessants: referents, dificultats tècniques, pressupost, ús dels espais construïts... En canvi, en la narració hi abunda el sensibilisme sobre l'esperit de superació i hi manca de forma absoluta la crítica. La pel·lícula és una contundent lloança, com no podria ser d'una altra forma, doncs es nodreix, bàsicament, d'entrevistes fetes als treballadors del seu estudi, seleccionats per la seva esposa, Sr. Foster.
4/10
+ L'obra de Foster mola.
- Més portafoli que documental.

Fitxa IMDB

Teatre No Contemporani

Misteri de dolor, d'Adrià Gual
Dirigida per Manuel Dueso
2010 (01/10 - 14/11) Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita)

Una de les línies de programació del TNC és apostar per la recuperació de clàssics del teatre català. L'any passat vaig tenir l'oportunitat de veure El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, un retrat de la xusma barcelonina de començaments del segle XX (sí, senyors, de putes i carteristes a Les Rambles n'hi ha hagut en totes les èpoques i de tots els orígens). En conservar l'argot en què va ser escrita originàriament, aquesta proposta arriscada i macarra esdevenia un guirigall inintel·ligible. Per l'actual temporada s'ha escollit un text més senzill, amb menys personatges i amb ambientació rural, obra d'Adrià Gual, artista modernista i afrancesat que cultivà el gravat, la poesia, el cinema i, principalment, el teatre.

La Mariagna (Mercè Arànega) és una vídua casada en segones núpcies amb el Silvestre (Ernest Villegas), un homenot rude de l'edat de la seva filla, la Mariagnet (Maria Rodríguez). Els tres viuen en un mas, d'esquena a les males llengües del poble que qüestionen la moralitat d'aquesta família. La pretensió de la Mariagna de casar la seva filla amb un veí es veu truncada per la negativa en banda d'aquesta, qui ja ha dipositat el seu amor en una altra persona, molt més propera. Un amor prohibit desencadenant d'una (previsible) tragèdia.

Aquest és l'argument de de Misteri de dolor, obra escrita el 1902 però traslladada (ignoro els motius, potser pel caprici d'utilitzar Pau Riba i Ovidi Montllor com a banda sonora?) als anys seixanta. Gual ens dibuixa tres personatges exageradament passionals que viuen una història pretesament escandalosa, no obstant, crec que la mentalitat del camp de Tarragona del segle passat ha estat de llarg superada, Benet i Jornet ja es va encarregar de moure uns quants quilòmetres més enllà els límits de la permissibilitat ètica en la dramatúrgia catalana. És per això que li voldria recriminar a Dueso certa covardia per adaptar als nous temps el text (en aquest sentit, Ley i Portaceli ens van donar una lliçó amb l'Auca del Senyor Esteve).
5/10
+ Com ja ens té acostumats el TNC, bones interpretacions, decorats deliciosos i suggerent carnassa.
- Moralina extemporània.