Data d'estrena : 15 de gener de 2010
Atenció spoiler
Amb una trajectòria cinematogràfica de més de vint anys, Haneke deu ser conscient de les expectatives, alegries, decepcions i irritacions que desperten cadascuna de les seves estrenes. Juntament amb Von Trier, Tarantino, Cronenberg i Lynch, el director austríac forma part d'un selecte grup de directors de culte que s'ha caracteritzat per projectes que polemitzen en torn de la violència, tant física (Funny games) com psicològica (Caché), i l'origen de la maldat. Amb La Cinta Blanca, el mateix Haneke reconeix buscar l'origen del terrorisme, i més concretament, del nazisme.
La història transcorre en un petit poble rural alemany no identificat a principis del segle XX (l'únic referent històric que s'esmenta és l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, detonant de la I Guerra Mundial). El narrador és un jove mestre de l'escola que ens relata els fets que es succeeixen durant el curs: diferents actes violents d'origen confús, que s'inicien amb un atemptat contra el doctor (espectacular caiguda eqüestre). El guió té una estructura lineal i un desenvolupament pausat, de vegades lent, que descriu amb precisió les circumstàncies vitals dels diferents personatges i la pressió que sobre ells exerceix la fèrria moral cristiana. Haneke escull el mestre com a narrador perquè l'educació, mancada d'afecte, respecte i justícia i on la violència física i sexual en forma part, s'anirà dibuixant com la llavor d'una generació de criatures que, amb l'excepció redemptora del fill del pastor, abandonen el camí de la innocència i protagonitzaran un dels capítols més tenebrosos de la Història. Mentre que alguns joves es revolten en forma de protesta de classe (el fill de l'obrera morta en accident laboral) i simbolitzen l'impetuós moviment comunista alemany, altres dirigiran el seu odi de forma freda, calculadora i violenta contra determinats objectius (el doctor, prototip jueu; el fill del terratinent; el nen amb deficiència mental), simbolitzant els ideals nazis de Darwinisme social i neteja ètnica.
La preciosa fotografia en blanc i negre i l'encertadíssim càsting són els principals pilars d'aquesta pel·lícula que, d'altra banda, flaqueja amb un guió molt suggerent però poc precís, i on els conflictes amorosos (l'enamorament del mestre, el desamor de la baronessa, el maltractament que rep l'assistenta del doctor) resten intensitat a una idea original, torbadora i molt potent.
8/10+ Una fotografia memorable.- Li costa mantenir la intriga.
T'he vist al facebook i t'he vingut a veure! XD
ResponEliminaM'encanta que t'encanti Haneke. Jo fa uns quants anys que el vaig descobrir amb Code Inconnu i més tard em va atrapar amb La Pianista.
Encara no he vist aquesta última perque per a mi Haneke és un d'aquells autors que els has de mirar quan estas "preparat"... Aquelles sequencies on la càmara es planta i l'acciò transcorre fora de pla son impressionants. Sens dubte un dels directors més ben valorats que tenim a Europa, i aquest si, que es mereix aquest mèrit!
Jo no he vist cap de les dues que em dius, en tinc ganes. La meva experiència Haneke es limita a Funny Games, que vaig trobar resultona però simple, i Caché em va aconseguir atrapar tot i la pretenguda lentitud de la pel·li. Jo La Cinta Blanca la recomano a tothom perquè estic segur que és una d'aquestes pel·lícules que deixarna petjada i perduraran en el temps.
ResponEliminaGràcies pel comentari Xavi, has estat el primer!!!