Cupido torna a errar

Un mes al camp, d'Ivan Turguénev

Dirigida per Josep Maria Mestres

Teatre Nacional de Catalunya

No hi ha temporada teatral que no inclogui un clàssic rus, un d'aquests textos que impressionen pel seu realisme atropellador, cert exotisme i una contundent i desacomplexada saviesa sobre la psicologia humana. Txèkhov és el representant indiscutible d'aquesta literatura. L'any 2004, commemorant el centenari de la seva mort, vam tenir l'oportunitat de veure a Barcelona L'oncle Vània (Teatre Lliure) i Les tres germanes (TNC). Actualment, es troba de gira per Catalunya una producció del Romea de L'hort dels cirerers. Menys representada, no obstant, ha estat l'obra de Turguénev, un dels seus principals antecessors i capdavanter de la corrent europeista de la narrativa russa presoviètica.

La Natalia Petrovna és l'esposa d'un prohom de l'enginyeria. Mentre el seu marit treballa llargues jornades, ella es fa càrrec de la casa i de l'educació dels seus fills. La seva vida plàcida, vorejant l'avorriment, es veurà de cop trastocada en enamorar-se del professor del seu fill, un jove i atractiu moscovita que li encendrà la curta metxa de juventut que li resta i la farà comportar-se com una adolescent cruel amb els seus éssers que estima.

Com sempre, el TNC posa a la disposició del text una escenografia deliciosa i un càsting extraordinari. La Silvia Bel està estupenda i els personatges secundaris són divertits i equil·libren la trama (memorable el moment quan el marit pregunta, gelós, a la persona equivocada: <>). La narració de la transformació d'aristòcrata freda i temible en babaua enamoradissa és, alhora, impacable i deliciosa i és el pinyol d'una obra que mereix la qualificació de clàssica, moderna, russa, europea, drama i comèdia.

8/10

+ La Sílvia Bel té una veu preciosa.

- Remarca exagerada de situacions que, més subtilment, s'entendrien perfectament.

Fitxa TNC

Expectatives incomplertes

Gang bang, de Josep Maria Miró

Teatre Nacional de Catalunya -T6

Esperava Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Angelus) amb molta il·lusió des de que es va presentar la temporada teatral d'enguany. Ambientada en un local d'ambient gai, sexual i irreverent... La cosa prometia! Vaig arribar a pensar que podria reparar el greuge històric de no haver estat al tanto l'any 1996, quan es va inaugurar la sala tallers del TNC amb una versió dirigida per Josep Maria Flotats d' Àngels a Amèrica, el mític text de Tony Kushner sobre la irrupció de la sida els anys vuitanta.

L'acció de Gang Bang transcorre en una sola nit dins d'un local de contactes sexuals entre homes. És el dia abans de la visita del Papa per dedicar la Sagrada Família i el lloc és especialment concorregut. Un dels visitants és un home a la recerca del seu fill i es toparà amb la diversa fauna que habita el lloc: dos polítics de signe contrari que aniran congeniant, la mestressa del local amargada de la vida, una dona de la neteja amb interessos místics, una monja perduda...

És força abundós l'elenc de personatges que Miró ha creat per a Gang Bang, això sí, tots ells protagonistes de trames absurdes i avorrides. L'obra està dividida en tres actes, que resulta ser un acte repetit tres vegades, la història no evoluciona i en cap moment s'acaba de veure l'objectiu de la narració ni el missatge que vol transmetre l'autor. El triomf del relativisme al segle XXI? La insaciabilitat de la Generació Y? Més aviat s'ha dedicat l'esforç en donar sortida a la idea, lloable, de dur al Teatre Nacional l'ambient llibertí i decadent que es respira en molts locals de la ciutat, recreació que està realment ben aconseguida. Ara bé, més enllà del clima construït, l'acció és en massa moments tediosa i, en d'altres, pretenciosament controvertible.

3/10

+ Vestuari, escenografia i llenguatge autòctons

- Exceptuant els e-cristians, deixarà indiferent a tothom

Fitxa TNC

Un trucada a la consciència

Truca un inspector, de J.B. Priestley

Dirigida per Josep Maria Pou

Teatre Goya, febrer de 2011

La família Birling està celebrant el prometatge de la filla quan un inspector truca a casa per donar-los la notícia del suïcidi d'una jove anomenada Eva Smith. El nom no diu res al pare, empresari "pràctic i realista", la màxima del qual és que cadascú ha de tenir cura de sí mateix i dels seus, ni a la mare, samaritana i esnob, ni al futur gendre, dofí d'un imperi industrial, ni al fill més jove i tarambana ni a la filla mateixa. Però l'inspector té dades que relacionen la morta amb cadascun dels membres: conflictes laborals, de classe, de gènere o amorosos, fins i tot, que neixen en les interioritats d'una família superficialment respectable.

L'obra va ser escrita l'any 1945 i és un indissimulat tractat socialista que critica l'individualisme, el capitalisme i l'alienació moral. Els Birling representen la societat anglesa prebèlica que es meravella dels avenços de la tècnica i menysté la influència del marxisme. No obstant, Europa entrarà en guerra, i el Titanic s'enfonsarà, de la mateixa manera que veiem enfonsar els valors que representen els Birling davant la Justícia Social personificada per l'inspector. El missatge és tan simple com vindicable, així ho considera Josep Maria Pou que el duu per primer cop en seixanta anys a un teatre professional barceloní.

Un dels principals atractius del muntatge és, precisament, veure sobre els escenaris a Pou, un divo de l'escena catalana que ha protagonitzat actuacions tan memorables com la de La cabra o qui és la Sylvia?. En aquesta ocasió, però, Pou no brilla, apareix gris i en ocasions, insegur, recreant un inspector amb marcades influències del Colombo de Peter Falk. La resta de l'elenc és excel·lent i reprodueix perfectament la por, la culpa i l'angoixa que els produeix la visita. Destaca també l'ambientació, en especial la il·luminació de l'escenari, que rubrica les ombres de la societat anglesa que Priestley va treure a la llum.

8/10

+ L'estructura formal d'un relat molt més complex del que sembla.

- Ens quedem amb ganes de Pou.

Fitxa Teatre Goya

Agost a la Vila de Gràcia

Vimbodí vs. Praga, de Cristina Clemente

Teatre Nacional de Catalunya - T6

Sala Tallers, del 20 de gener al 13 de febrer de 2011

Al local de l'associació de veïns del carrer Praga estan avesats a perdre el concurs de guarniment de carrers de la festa major. A més a més, l'encarregada del disseny d'enguany és la novençana Ariadna, una noia nerviosa i retreta, que no desperta massa confiança en els seus companys. D'altra banda, els veïns del passatge Vimbodí, amb qui comparteixen local, guarniran per primera vegada el carrer gràcies a la tenacitat de la Pilar, una jove que veu l'oportunitat d'acomplir un dels seus desitjos d'infància i involucrar la seva família en un projecte comú abans que el càncer acabi amb ella. La relació entre les dues comitives (la de Praga, representativa de la classe benestant pijoprogre de Gràcia, i la de Vimbodí, els xavacans de Sants), es veurà de seguida viciada pels prejudicis, la desconfiança i el respecte mal entès que infon un càncer. Tot i això, la convivència i l'objectiu comú de fer un bon paper per la festa major faran que esdevingui una cordial enemistat farcida de moments divertits.

Mentre que a la sala gran del TNC continua representant-se (amb un èxit espectacular) Agost, on el tema central és la decadència de la família clàssica i el desarrelament de l'individu contemporani, Cristina Clemente ens fa una visió optimista de la família al segle XXI, la que no es basa en lligams de sang sinó en afinitats ideològiques, de classe o gremials. Tot i que els personatges ens mostren la cara fosca de la competitivitat, la falsa solidaritat, l'amistat interessada o el bonisme, la consigna és que l'amor per la Festa Major és capaç de treure el millor de cadascú.

Els actors fan una bona feina, destaquen les protagonistes, Anna Moliner i Maria Molins, i també Rosa Boladeras que, en el paper de sempre, arrenca algunes rialles. El ritme de l'obra és desigual, li costa força engegar i en alguns moments esdevé iterativa i massa propera a les sitcoms de TV3, tot i això les dues hores passen molt bé i el bon equilibri entre humor i emoció fan de Vimbodí vs. Praga una bona obra que diverteix i simpatitza amb el públic.

7/10

+ El T6 s'inaugura amb bon humor i energia.

- Però amb risc zero.

Fitxa TNC

La retallada no ha arribat al TNC

Agost, de Tracy Letts

Dirigida per Sergi Belbel

Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que el decret llei de mesures urgents de contenció de la despesa pública (la retallada del 5%, vaja), afortunadament, no ha afectat al TNC, que des del 25 de novembre ofereix Agost, adaptació d'una exitosa obra nord-americana (guanyadora dels premis Tony i Pulitzer el 2008), que destaca per l'ostentació de l'elenc, l'escenografia i, sobretot, la seva durada: 4 hores llargues.

La trama transcorre en un casalot d'Oklahoma on viu un matrimoni decadent que se sosté gràcies a sengles addiccions a l'alcohol i les pastilles. Quan ell desapareix, la família Weston acudeix en ple per atendre la matriarca abandonada i desesperada. Les tres filles són unes estranyes entre elles i també ho són per la seva mare, que reivindica l'esforç generacional per tirar endavant una família en contraposició als seus problemes domèstics de baixa volada. Elles, alhora, reivindiquen el seu dret a fer la seva vida evitant que el lligam materno-filial les arrossegui a la melangia de les planures. Els conflictes que esdevindran se sumaran als conflictes del passat mai resolts, convertint la casa en un polvorí a punt d'esquitxar merda a tothom qui hi resti a prop.

Tot i el plantejament dramàtic, a l'obra hi abunden les escenes còmiques que aconsegueixen fer riure el públic, sense que això faci perdre força als clímaxs emocionals, com el superb sopar familiar del segon acte. La feina de les actrius és magnífica i cal destacar el paper de l'Anna Lizaran, ovacionada amb justícia en finalitzar l'actuació. L'escenografia, que recrea la casa dels Weston, és espectacular tot i que resulta freda en contrast amb l'ambientació sufocant que el guió pretén construir. Agost promet ser un gran èxit de públic, doncs ofereix emocions fortes, rialles i actuacions de luxe: una obra molt correcta, però convencional i exageradament llarga.

6/10

+ I ♥ Rosa Renom.

- De tant en tant et preguntes quan apareixerà en escena la Roseanne Barr.

Fitxa TNC

Teatre No Contemporani

Misteri de dolor, d'Adrià Gual

Dirigida per Manuel Dueso

2010 (01/10 - 14/11) Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita)

Una de les línies de programació del TNC és apostar per la recuperació de clàssics del teatre català. L'any passat vaig tenir l'oportunitat de veure El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, un retrat de la xusma barcelonina de començaments del segle XX (sí, senyors, de putes i carteristes a Les Rambles n'hi ha hagut en totes les èpoques i de tots els orígens). En conservar l'argot en què va ser escrita originàriament, aquesta proposta arriscada i macarra esdevenia un guirigall inintel·ligible. Per l'actual temporada s'ha escollit un text més senzill, amb menys personatges i amb ambientació rural, obra d'Adrià Gual, artista modernista i afrancesat que cultivà el gravat, la poesia, el cinema i, principalment, el teatre.

La Mariagna (Mercè Arànega) és una vídua casada en segones núpcies amb el Silvestre (Ernest Villegas), un homenot rude de l'edat de la seva filla, la Mariagnet (Maria Rodríguez). Els tres viuen en un mas, d'esquena a les males llengües del poble que qüestionen la moralitat d'aquesta família. La pretensió de la Mariagna de casar la seva filla amb un veí es veu truncada per la negativa en banda d'aquesta, qui ja ha dipositat el seu amor en una altra persona, molt més propera. Un amor prohibit desencadenant d'una (previsible) tragèdia.

Aquest és l'argument de de Misteri de dolor, obra escrita el 1902 però traslladada (ignoro els motius, potser pel caprici d'utilitzar Pau Riba i Ovidi Montllor com a banda sonora?) als anys seixanta. Gual ens dibuixa tres personatges exageradament passionals que viuen una història pretesament escandalosa, no obstant, crec que la mentalitat del camp de Tarragona del segle passat ha estat de llarg superada, Benet i Jornet ja es va encarregar de moure uns quants quilòmetres més enllà els límits de la permissibilitat ètica en la dramatúrgia catalana. És per això que li voldria recriminar a Dueso certa covardia per adaptar als nous temps el text (en aquest sentit, Ley i Portaceli ens van donar una lliçó amb l'Auca del Senyor Esteve).

5/10

+ Com ja ens té acostumats el TNC, bones interpretacions, decorats deliciosos i suggerent carnassa.

- Moralina extemporània.

Ecos de 2.500 anys

Electra, dirigida per Oriol Broggi

Original de Sòfocles

TNC (Sala petita) del 18 de març al 25 d'abril

Clara Segura va recollir excel·lents crítiques interpretant l'heroïna grega Antígona l'any 2006 en una adaptació dirigida per Oriol Broggi. El tàndem torna als escenaris amb una nova adaptació d'una tragèdia de Sòfocles: Electra.

Vuit anys després de la mort del seu pare, Orestes retorna secretament a Micenes per venjar-se de la seva mare i el seu amant, responsables de l'assassinat, amb els quals encara conviuen les seves germanes, Crisòtemis i Electra. Mentre que la primera representa la prudència, Electra encarna la reivindicació vehement i incondicional de justícia, que l'empeny a durs conflictes amb la seva família i a ordir un pla paral·lel al d'Orestes.

Precisament, el retrobament dels dos germans i de llurs plans es materialitza en una de les escenes més punyents i emocionants que s'han vist últimament. En termes generals, l'acció es desenvolupa en un ambient tens i contingut, que va alliberant grans dosis de passió recolzades per les innegables dots interpretatives de Clara Segura. La disposició de les grades del públic, al voltant de l'escenari (una senzilla i elegant recreació del pati d'un palau), i la cuidada coreografia brinden un visionat privilegiat, intens i modern d'una tragèdia que contraposa la prudència amb la cobardia, l'osadia amb la irreflexió i la justícia amb l'obsessió (la d'una filla pel seu pare, germen de l'anomenat síndrome d'Electra) i que continua essent tan vigent com ho era al s. V aC, doncs les baixes passions femenines de l'antiga Grècia, són les baixes passions (unisex) del món contemporani.

7/10

+ L'ultradetallista espectacle que ofereixen la majoria de localitats.

- La reiterativa música de guitarra.

Fitxa TNC

Llarga vida al senyor Esteve

L'auca del senyor Esteve, de Pablo Ley i Carme Portaceli

Original de Santiago Rusiñol

TNC, del 3 de febrer al 21 de març, 2010

Santiago Rusiñol publica el 1907 l'Auca del senyor Esteve, la seva obra literària més popular i un dels millors exemples de literatura modernista catalana, que reedita en format teatral el 1917. Les vint-i-set escenes que serveixen per descriure la mediocre biografia de l'Esteve, paradigma del botiguer català o, si es prefereix, el català botiguer, són una amable mossegada a la menestralia petitburgesa de la Barcelona de principis del segle XX, grisa, apàtica i afectada d'una gasiveria caricaturesca.

Per aquesta producció del TNC, l'escenari és traslladat uns quants anys més tard. El naixement de l'Estevet es fa coincidir amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, i la seva mort, amb la de Franco, l'any 1975, cobrint l'etapa política més convulsa de la història de Catalunya.

L'Estevet és el tercer d'una generació de botiguers propietaris de la merceria Puntual, al barri de la Ribera. La idiosincràsia tèbia i conformista de l'Esteve esdevé la ideal per la continuïtat del negoci. Així, de fets en fets, i res més que fets, l'Esteve es casa amb la Tomaseta i cria un fill, desconnectat de qualsevol emoció més enllà del mostrador de vetes i fils, on el triomf del feixisme i la repressió sobre Barcelona són a l'ordre del dia. Els conflictes amb el seu fill Ramonet, amb aspiracions artístiques, marquen els últims capítols de l'auca, que desemboquen en una mort prematura que serveix de catarsi pel mateix Esteve i per tota la generació que representa, reivindicada com l'adob que permetrà la floració d'una generació més lliure i feliç.

El muntatge que ha dirigit Carme Portaceli és concís i frenètic, una representació perfecta del que ha de ser una auca. El to còmic general no destorba les escenes inserides (discursos i documents històrics) amb les quals s'ha volgut fer un digne homenatge a les víctimes del franquisme. Pot ser que l'Auca del senyor Esteve no sigui l'obra que millor representi l'època en què ha estat traslladada, però l'invent funciona i resulta ser un producte més que interessant. La magnífica interpretació dels actors, l'espectacular escenografia a què ens té acostumats el TNC i la música en directe de Dani Nel·lo coronen aquesta revisió audaç d'un clàssic que ha servit, aquesta vegada, de manifest reivindicatiu de la memòria històrica.

8/10

+ La translació temporal funciona.

- Algunes escenes (les relatades pel senyor Pau, sobretot) són precipitades.

Fitxa TNC

Enderrocant el palau de la reina de les neus

El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville
Dirigida per Josep Maria Flotats
Teatre Lliure, 2010

Josep Maria Flotats dirigeix i interpreta aquest text de Jean-Claude Brisville, escrit el 1985 sobre la reunió que van mantenir Descartes i Pascal a París l'any 1647. Mai no va transcendir el contingut de la conversa entre aquests dos influents filòsofs i matemàtics francesos, però l'autor imagina un encontre tens, centrat en el debat raó contra fe i en el judici a la intel·ligència en contra del misteri diví.

Un Descartes que gaudeix de la maduresa que permet encarar la vida amb serenor i saviesa (interpretat per Flotats), rep un Pascal (Albert Triola) intens i desconcertat. El respecte mutu inicial entre els dos filòsofs es trenca quan Pascal mostra el seu fanatisme envers el jansenisme, moviment sectari de l'època, que el du a premisses radicals sobre la fe, la disposició al sofriment i la misèria, i a la negació de la intel·ligència. Des de la serenitat i l'acidesa, Descartes desmunta i venç, però no convenç, el seu interlocutor i incapaços d'obtenir l'un de l'altre l'objecte que els duia a reunir-se (l'humil continuació de l'obra científica que ofereix Descartes a Pascal i l'interessada adhesió de Descartes a un manifest teològic que promou Pascal) es trenquen les relacions, escenificant el cisma científic en l'antesala de la Il·lustració.

El muntatge, d'un sol acte de poc més d'una hora, es desenvolupa en un escenari sobri i una il·luminació càlida que fa pròxim i atractiu un text més assequible del que cabria esperar pel títol i el tema de l'obra. La interpretació de Triola és molt correcta, la de Flotats, magistral, i ambdós aconsegueixen transmetre perfectament les respectives idiosincràsies i la creixent animadversió mútua. El debat entre la raó i la fe és etern, això implica que és tan actual com antic i, en aquest camp, poc aporta El encuentro entre Descartes y Pascal joven. També s'hi troben a faltar dibuixos més precisos sobre l'obra i pensament dels dos personatges, m'hi falta ciència i m'hi sobra política.

6/10

+ Alt nivell literari i interpretatiu.

- Traça superficial del pensament dels dos personatges.

Fitxa Teatre Lliure

La literatura i l'infern

2666, de Roberte Bolaño, dirigida per Àlex Rigola

Barcelona, 5-7 de febrer de 2010, Teatre Lliure (gira)

Atenció spoiler

L'adaptació teatral de l'última novel·la de Roberto Bolaño, 2666, fou estrenada al Festival Grec l'any 2007, i es va convertir en un important èxit de crítica i de públic. Dos anys després, torna a Barcelona amb tres úniques funcions per les quals es van esgotar les entrades, demostrant que, afortunadament, no només de musicals viu el teatre.

El primer acte (La parte de los críticos) és un monòleg a quatre veus on s'explica el quadrat amorós de quatre estudiosos de la literatura alemanya, fanàtics d'un misteriós autor, Benno Vor Archimboldi. La seva admiració per l'esquiu escriptor, els porta a seguir-li la pista fins a Santa Teresa, ciutat mexicana que representa, indissimuladament, Ciudad Juárez. Tot i que la història amorosa resulta simple i banal, és admirable l'equilibri i l'enginy que troba la narració entre els quatre personatges i serveix per a introduir Archimboldi, el fascinant personatge que protagonitzarà el cinquè acte.

El segon acte (La parte de Amalfitano) és també un monòleg amb cert caire surreal on se'ns presenta un professor de filosofia català que arriba a Santa Teresa fugint dels records de la seva dona; una història entranyable que reivindica la desdramatització, en un context violent i propici a la violència.

El tercer acte (La parte de Fate), és el que utilitza un llenguatge més teatral; una sèrie de personatges interactuen mentre presencien un combat de boxa i polemitzen al respecte de la societat mexicana que cohabita amb els actes violents contra les dones. Fate és un periodista novaiorquès que cobreix el combat i creu descobrir, amb els esdeveniments que se succeiran en discoteques i orgies de sexe, alcohol i drogues, el gen dels crims a Santa Teresa.

Els crims són els protagonistes del quart acte (La parte de los críticos). L'escenari es converteix en un tros de desert on s'hi ha descobert el cos d'una dona violada i estrangulada. Els policies mostren el seu nul interès i respecte en els casos i especulen sobre l'autoria dels assassinats. Després d'un efectista i vulgar homenatge a les víctimes (reals) de Ciudad Juárez, Rigola té la valentia de donar una resposta al misteri: el gen de la violència contra les dones està en el masclisme.

El cinquè i últim acte (La parte de Archimboldi) es centra en la biografia de l'escriptor alemany Benno Von Archimboldi, és un relat veritablement fascinant, posat en escena de forma molt elegant.

El muntatge és eminentment rigolià, amb projecció de vídeos i efectes de micròfon que complementen una actuació molt correcta i un text que, més que una adaptació, pretén ser un homenatge a la novel·la. Tot i aconseguir mantenir l'atenció durant cinc llargues hores, l'obra resulta simplista a l'hora d'endinsar-se en la problemàtica criminal de Ciudad Juárez i superficial en les altres històries; és capaç de transmetre l'escriptura tan rica de Bolaño, però no aconsegueix imprimir-ne la seva profunditat i intenció.

7/10

+ Manté l'atenció durant 5 hores.

- Tot i la durada no aconsegueix aprofundir.

Fitxa Teatre Lliure

El cafè de la comèdia

El cafè, de Carlo Goldoni, dirigida per Joan Ollé

Data d'estrena: 2 de febrer de 2010, Teatre Romea

Carlo Goldoni és un dels pares de la comèdia italiana. El cafè, datada el 1750, satisfà perfectament la temptativa d'entretenir i fins i tot fer riure, a l'hora que aprofita per ensenyar que fer safareig és immoral. El protagonista, cafeter venecià interpretat per Mingo Ràfols, representa les qualitats de la solidaritat i el ben pensar, mentre que l'antagonista, Don Marzio, interpretat per Joan Anguera, és la tafaneria personificada. Tot i que aquest segon acaba ben escaldat, el combat interpretatiu es decanta clarament per Joan Anguera, que brinda les escenes més memorables d'una obra senzilla però entretinguda i ben realitzada. Això sí, l'escenografia (una enorme cafetera exprés vistosament patrocinada) és profundament lletja.

6/10

+ El personatge Don Marzio.

- L'escenografia provoca un rebuig unànime.

Fitxa Teatre Romea