Enderrocant el palau de la reina de les neus

El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville
Dirigida per Josep Maria Flotats
Teatre Lliure, 2010

Josep Maria Flotats dirigeix i interpreta aquest text de Jean-Claude Brisville, escrit el 1985 sobre la reunió que van mantenir Descartes i Pascal a París l'any 1647. Mai no va transcendir el contingut de la conversa entre aquests dos influents filòsofs i matemàtics francesos, però l'autor imagina un encontre tens, centrat en el debat raó contra fe i en el judici a la intel·ligència en contra del misteri diví.

Un Descartes que gaudeix de la maduresa que permet encarar la vida amb serenor i saviesa (interpretat per Flotats), rep un Pascal (Albert Triola) intens i desconcertat. El respecte mutu inicial entre els dos filòsofs es trenca quan Pascal mostra el seu fanatisme envers el jansenisme, moviment sectari de l'època, que el du a premisses radicals sobre la fe, la disposició al sofriment i la misèria, i a la negació de la intel·ligència. Des de la serenitat i l'acidesa, Descartes desmunta i venç, però no convenç, el seu interlocutor i incapaços d'obtenir l'un de l'altre l'objecte que els duia a reunir-se (l'humil continuació de l'obra científica que ofereix Descartes a Pascal i l'interessada adhesió de Descartes a un manifest teològic que promou Pascal) es trenquen les relacions, escenificant el cisma científic en l'antesala de la Il·lustració.

El muntatge, d'un sol acte de poc més d'una hora, es desenvolupa en un escenari sobri i una il·luminació càlida que fa pròxim i atractiu un text més assequible del que cabria esperar pel títol i el tema de l'obra. La interpretació de Triola és molt correcta, la de Flotats, magistral, i ambdós aconsegueixen transmetre perfectament les respectives idiosincràsies i la creixent animadversió mútua. El debat entre la raó i la fe és etern, això implica que és tan actual com antic i, en aquest camp, poc aporta El encuentro entre Descartes y Pascal joven. També s'hi troben a faltar dibuixos més precisos sobre l'obra i pensament dels dos personatges, m'hi falta ciència i m'hi sobra política.

6/10

+ Alt nivell literari i interpretatiu.

- Traça superficial del pensament dels dos personatges.

Fitxa Teatre Lliure

"Zapatero, a tus zapatos"

A single man, de Tom Ford

2009

Tom Ford és un dels dissenyadors de moda més influents i famosos a l'actualitat. Després de l'èxit obtingut a Gucci va obrir la seva pròpia firma i ara sembla voler donar el salt al món del cinema amb la seva primera pel·lícula (com a director, productor i guionista), A single man.

Ambientada als anys seixanta, la pel·lícula transcorre en un únic dia a la vida d'un professor universitari madur i homosexual (Colin Firth), que un any després d'estar sumit en una profunda crisi provocada per la mort de la seva parella, pren la decisió de suïcidar-se (per què aquesta insistència en atribuir tendències suïcides als personatges gais?). Durant el dia, les diverses interaccions amb els seus alumnes, la seva millor amiga i els records del seu amant, el duen a sospesar els pros i contres d'aquesta decisió.

Com cabia esperar, la direcció artística és l'aspecte més destacable d'aquesta producció: l'ambientació retro és realment fashion. També destaca la feina de Colin Firth, que aconsegueix mantenir cert interès en una història plana i previsible, filmada amb una característica pròpia d'un director novell: una completa mancança de subtilesa. L'ús dels primers plans, la càmera lenta, els flashback, els altibaixos de la música són toscos, com ho són els diàlegs i les intervencions forçades de personatges secundaris (confiar un paper a Jon Kortajarena comporta els seus riscos). Potser Tom Ford tenia por de que no s'entengués el missatge o que no ressaltés el seu gust estètic, però el que aconsegueix és avorrir l'espectador i oferir, més aviat, poca cosa al setè art.

3/10

+ Juntament amb Lejos del cielo (2002), retrata el conflicte homosexual als EEUU prehippies.

- Fins i tot Julianne Moore deixa de brillar.

Fitxa IMDB

Fitxa filmaffinity

Academia de las artes, las ciencias y los negocios cinematográficos

Celda 211, de Daniel Monzón

2009

D'acord, ja han passat 30 anys des de Brubaker o 70 des de San Quentin, però Espanya no és Califòrnia, ni el cinema espanyol ha destacat mai per projectes de gènere amb pretensió comercial. Fins ara. Ahir es van lliurar els premis Goya, acaparats per Ágora i Celda 211. Les dues comparteixen promotor (Telecinco Cinema) i un indissimulat caràcter comercial. Ambdues han obtingut un gran reconeixement de públic i crítica i, juntament amb Planet 51 i Spanish movie, han empès la quota de cinema espanyol del 2009 a cotes considerables.

A Celda 211, un funcionari de presons novell (Ammann) es troba, accidentalment, embolicat en un motí liderat per un pres que no té res a perdre (Tosar) i gestionat des de fora per uns polítics maldestres que no fan més que empitjorar la situació fins a dur-la a un tràgic desenllaç. La descarada aposta pel cinema d'acció, original en el plantejament, amb un guió frenètic, ple de girs i unes interpretacions molt destacables, ha resultat un èxit. El personatge de Malamadre, com reconeixia Luis Tosar (Goya en la categoria d'actor protagonista), és un caramel, tot i que la forçada veu de macarra acaba fent-se ridícula, com m'ho semblava la de Miguel Angel Silvestre interpretant El Duque. Jo destacaria abans la feina de Alberto Ammann, merescudíssim Goya per a ell, també, com a actor revelació.

El 2009 també serà recordat per la decebedora estrena d'Almodóvar (Los abrazos rotos), la continuista deriva de Coixet (Mapa de los sonidos de Tokio) o el vergonyós retorn d'Albacete i Menkes (Mentiras y gordas) . Personalment, celebro la desenfadada aposta de l'acadèmia pel cinema comercial, ara bé, més enllà dels euros, nombre d'espectadors o quantitat de còpies distribuïdes a l'estranger, cal continuar mimant (subvencionant) el cinema d'autor com a peça clau per al prestigi del nostre cinema.

7/10

+ Desacomplexada, inclús en el tractament del tema d'ETA.

- Tints melodramàtics una mica forçats.

Fitxa IMDB

Fitxa filmaffinity

El planeta dels llocs comuns

Avatar, de James Cameron

Data d'estrena: 18 de desembre de 2009

Després de recollir els abundants fruits que va donar Titanic (1997), James Cameron es va dedicar a preparar la que es esdevindria, amb només un parell de mesos en cartell, la pel·lícula més taquillera de la història: Avatar. Per aconseguir-ho, el director canadenc no s'ha trencat el cap: guió ple de tòpics, gran pressupost en efectes visuals i un enorme i mantingut en el temps hype mediàtic.

Comencem pel guió. Ningú de l'ingent equip que ha participat en la pel·lícula es va atrevir a dir-li a Cameron, que a més de ser-ne director, va escriure el guió d'Avatar "què estàs fent, James? Disposem de 500 milions de dòlars, els dedicarem a explicar això?". La trama parteix de la incursió d'un equip d'humans en una societat extraterrestre amb objectius sociològics, però finançats per una empresa extractora d'un mineral molt preuat amb intencions molt més fosques. L'originalitat recau en què per adaptar-se millor a l'hàbitat, i fent ús d'una innovadora tecnologia genètica, els humans poden adoptar la forma dels extraterrestres, una espècie d'homes-gat blaus i anorèxics. Amb aquest truc es fusionen a la perfecció dos factors que solen atraure en una pel·lícula: la descoberta d'un nou món i la descoberta d'habilitats pròpies: Pocahontas coneix Spiderman. El conflicte el posen uns dolents irracionals (humans), alguns indígenes desconfiats i una història d'amor impossible. Llocs comuns del cinema més o menys ben conduïts fins a un final rodó però obert a nous capítols.

En quant als efectes especials, és innegable la gran feina que s'ha dut a terme. El 3D és espectacular i en cap moment dóna la impressió de estar veient un món digitalitzat com el d'Star Wars: Episodio I, s'aconsegueix un bon nivell de realisme, tot i la trampa de fer totes les bèsties del planeta Pandora sense pèl; és més senzill renderitzar un llangardaix que un mamífer.

Finalment, no es pot negar que Avatar ha gaudit d'una enorme expectació mediàtica des de que es va començar a parlar del projecte. Aquesta era la gran aposta de la Fox davant la dificultat que ofereix la pel·lícula de generar negoci paral·lel, més enllà de segones i terceres parts. I l'aposta ha resultat guanyadora, més de 2.000 milions de dòlars recaptats ho testifiquen.

7 /10

+ La cúspide de la digitalització.

- Història tòpica, previsible i destinada a ser oblidada ràpid.

Fitxa Box Office Mojo

Fitxa filmaffinity

L'esquizofrènia com a viatge temporal

Donnie Darko, de Richard Kelly
2001

Són molts i diversos els acostaments a l'esquizofrènia que ha fet el món del cinema. Com a alteració de la percepció que intrínsecament representa una ficció, guionitzar un trastorn psicològic no deixa de ser paradoxal i Richard Kelly porta al límit aquesta paradoxa, situant-la en el camp de la ciència ficció, allunyant-se de retrats més tètrics (El resplandor, 1980; Spider, 2002), efectistes (El club de la lucha, 1999) o bonistes (Una mente maravillosa, 2002).

Donald Darko és un adolescent que pateix esquizofrènia paranoide, ben controlada sota medicament i tractament psiquiàtric però que, després de salvar la vida durant un capítol de somnambulisme, se li accentua i el porta a dur actes violents ordenats per la visió d'un personatge disfressat de conill. Alhora que ocorren aquests fets, desenvolupa un gran interès pels viatges temporals, en una estratègia de guió per anar cuinant un desenllaç amb gir inesperat que tanta fortuna ha donat al cinema des de El sexto sentido. Tot gira entorn d'una ambientació que recorda massa a Twin Peaks: música suggerent, seqüències en càmera lenta i moderats tints de fantasia.

Donnie Darko, amb una etiqueta tan pesada de carregar com "pel·lícula independent de culte", aconsegueix sorprendre, 10 anys després de la seva estrena, amb una proposta original tot i que sovint voreja la immaduresa i l'enganyifa.

6/10

+ Jake Gyllenhaal.

- Les escenes d'institut.

Fitxa IMDB

Fitxa filmaffinity

L'edat de la maldat

La Cinta Blanca (Das weiße Band), de Michael Haneke

Data d'estrena : 15 de gener de 2010

Atenció spoiler

Amb una trajectòria cinematogràfica de més de vint anys, Haneke deu ser conscient de les expectatives, alegries, decepcions i irritacions que desperten cadascuna de les seves estrenes. Juntament amb Von Trier, Tarantino, Cronenberg i Lynch, el director austríac forma part d'un selecte grup de directors de culte que s'ha caracteritzat per projectes que polemitzen en torn de la violència, tant física (Funny games) com psicològica (Caché), i l'origen de la maldat. Amb La Cinta Blanca, el mateix Haneke reconeix buscar l'origen del terrorisme, i més concretament, del nazisme.

La història transcorre en un petit poble rural alemany no identificat a principis del segle XX (l'únic referent històric que s'esmenta és l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, detonant de la I Guerra Mundial). El narrador és un jove mestre de l'escola que ens relata els fets que es succeeixen durant el curs: diferents actes violents d'origen confús, que s'inicien amb un atemptat contra el doctor (espectacular caiguda eqüestre). El guió té una estructura lineal i un desenvolupament pausat, de vegades lent, que descriu amb precisió les circumstàncies vitals dels diferents personatges i la pressió que sobre ells exerceix la fèrria moral cristiana. Haneke escull el mestre com a narrador perquè l'educació, mancada d'afecte, respecte i justícia i on la violència física i sexual en forma part, s'anirà dibuixant com la llavor d'una generació de criatures que, amb l'excepció redemptora del fill del pastor, abandonen el camí de la innocència i protagonitzaran un dels capítols més tenebrosos de la Història. Mentre que alguns joves es revolten en forma de protesta de classe (el fill de l'obrera morta en accident laboral) i simbolitzen l'impetuós moviment comunista alemany, altres dirigiran el seu odi de forma freda, calculadora i violenta contra determinats objectius (el doctor, prototip jueu; el fill del terratinent; el nen amb deficiència mental), simbolitzant els ideals nazis de Darwinisme social i neteja ètnica.

La preciosa fotografia en blanc i negre i l'encertadíssim càsting són els principals pilars d'aquesta pel·lícula que, d'altra banda, flaqueja amb un guió molt suggerent però poc precís, i on els conflictes amorosos (l'enamorament del mestre, el desamor de la baronessa, el maltractament que rep l'assistenta del doctor) resten intensitat a una idea original, torbadora i molt potent.

8/10

+ Una fotografia memorable.

- Li costa mantenir la intriga.

Fitxa IMDB

Fitxa filmaffinity

La literatura i l'infern

2666, de Roberte Bolaño, dirigida per Àlex Rigola

Barcelona, 5-7 de febrer de 2010, Teatre Lliure (gira)

Atenció spoiler

L'adaptació teatral de l'última novel·la de Roberto Bolaño, 2666, fou estrenada al Festival Grec l'any 2007, i es va convertir en un important èxit de crítica i de públic. Dos anys després, torna a Barcelona amb tres úniques funcions per les quals es van esgotar les entrades, demostrant que, afortunadament, no només de musicals viu el teatre.

El primer acte (La parte de los críticos) és un monòleg a quatre veus on s'explica el quadrat amorós de quatre estudiosos de la literatura alemanya, fanàtics d'un misteriós autor, Benno Vor Archimboldi. La seva admiració per l'esquiu escriptor, els porta a seguir-li la pista fins a Santa Teresa, ciutat mexicana que representa, indissimuladament, Ciudad Juárez. Tot i que la història amorosa resulta simple i banal, és admirable l'equilibri i l'enginy que troba la narració entre els quatre personatges i serveix per a introduir Archimboldi, el fascinant personatge que protagonitzarà el cinquè acte.

El segon acte (La parte de Amalfitano) és també un monòleg amb cert caire surreal on se'ns presenta un professor de filosofia català que arriba a Santa Teresa fugint dels records de la seva dona; una història entranyable que reivindica la desdramatització, en un context violent i propici a la violència.

El tercer acte (La parte de Fate), és el que utilitza un llenguatge més teatral; una sèrie de personatges interactuen mentre presencien un combat de boxa i polemitzen al respecte de la societat mexicana que cohabita amb els actes violents contra les dones. Fate és un periodista novaiorquès que cobreix el combat i creu descobrir, amb els esdeveniments que se succeiran en discoteques i orgies de sexe, alcohol i drogues, el gen dels crims a Santa Teresa.

Els crims són els protagonistes del quart acte (La parte de los críticos). L'escenari es converteix en un tros de desert on s'hi ha descobert el cos d'una dona violada i estrangulada. Els policies mostren el seu nul interès i respecte en els casos i especulen sobre l'autoria dels assassinats. Després d'un efectista i vulgar homenatge a les víctimes (reals) de Ciudad Juárez, Rigola té la valentia de donar una resposta al misteri: el gen de la violència contra les dones està en el masclisme.

El cinquè i últim acte (La parte de Archimboldi) es centra en la biografia de l'escriptor alemany Benno Von Archimboldi, és un relat veritablement fascinant, posat en escena de forma molt elegant.

El muntatge és eminentment rigolià, amb projecció de vídeos i efectes de micròfon que complementen una actuació molt correcta i un text que, més que una adaptació, pretén ser un homenatge a la novel·la. Tot i aconseguir mantenir l'atenció durant cinc llargues hores, l'obra resulta simplista a l'hora d'endinsar-se en la problemàtica criminal de Ciudad Juárez i superficial en les altres històries; és capaç de transmetre l'escriptura tan rica de Bolaño, però no aconsegueix imprimir-ne la seva profunditat i intenció.

7/10

+ Manté l'atenció durant 5 hores.

- Tot i la durada no aconsegueix aprofundir.

Fitxa Teatre Lliure

Pròxima estació: Hyrule

The Legend of Zelda, The spirit tracks, de Nintendo
Nitendo DS, 2009

La primera aventura de The Legend of Zelda per la Nintendo DS, Phantom Hourglass, va ser una declaració d'intencions per part de Nintendo que determinava com havia de ser una aventura per a una consola portàtil amb pantalla tàctil. El control de Link es duia a terme exclusivament amb l'stylus, fent-se totalment intuïtiu i fent oblidar el clàssic control mitjançant el pad. La revolució que va suposar aquell nou control sovint ha estat subestimada, de la mateixa manera que se subestima el nou control dels vehicles que va introduir Mario Kart Wii. El segon lliurament de la sèrie per a la DS, The spirit tracks, no introdueix cap novetat destacable en quant al control o als gràfics, no obstant, era necessària per tots aquells fans que teníem mono de Hyrule.

L'argument és molt simple: la princesa Zelda és segrestada (en aquest cas només de cos, doncs l'ànima és alliberada i acompanya Link durant tota l'aventura) i Link, que és aprenent de maquinista de trens, es compromet a rescatar-la. L'exploració de Hyrule es farà, doncs, en tren, sobre unes vies que s'aniran descobrint a mesura que es vagin superant les masmorres que amaguen les peces de poder. La travessia en tren és bastant més entretinguda que la que es feia en vaixell a Phantom Hourglass, malgrat tot continua fent-se en pesada en alguns moments.

Les masmorres continuen sent el plat fort del joc. La introducció de nous poders, especialment la vara de sorra, que per primera vegada permet a Link salvar desnivells (a veure quan li donen l'habilitat de saltar!) i el control dels monstres a la torre de les ànimes són les aportacions d'aquest nou capítol a una fórmula que continua funcionant de meravella, i que a més a més compta amb històries secundàries més elaborades i un nivell de dificultat més elevat que en anteriors lliuraments.

8/10

+ Les noves habilitats i el control remot de Zelda.

- Els trajecets en tren es fan avorridots.

Fitxa Meristation

El cafè de la comèdia

El cafè, de Carlo Goldoni, dirigida per Joan Ollé

Data d'estrena: 2 de febrer de 2010, Teatre Romea

Carlo Goldoni és un dels pares de la comèdia italiana. El cafè, datada el 1750, satisfà perfectament la temptativa d'entretenir i fins i tot fer riure, a l'hora que aprofita per ensenyar que fer safareig és immoral. El protagonista, cafeter venecià interpretat per Mingo Ràfols, representa les qualitats de la solidaritat i el ben pensar, mentre que l'antagonista, Don Marzio, interpretat per Joan Anguera, és la tafaneria personificada. Tot i que aquest segon acaba ben escaldat, el combat interpretatiu es decanta clarament per Joan Anguera, que brinda les escenes més memorables d'una obra senzilla però entretinguda i ben realitzada. Això sí, l'escenografia (una enorme cafetera exprés vistosament patrocinada) és profundament lletja.

6/10

+ El personatge Don Marzio.

- L'escenografia provoca un rebuig unànime.

Fitxa Teatre Romea