Tornasol / Castafiore / La Fabrique 2 / tve / canal +
El festival de Venècia d'enguany va cloure amb una forta polèmica quan el jurat va repartir els guardons entre els concursants més explícitament afins al seu president, Quentin Tarantino. Un dels beneficiats, amb el premi a la millor direcció i al millor guió va ser Álex de la Iglesia que hi va presentar la seva primera pel·lícula des de que ocupa el màxim càrrec a l'Academia de las Artes Cinematográficas.
Balada triste de trompeta explica la història de dos pallassos de circ enfrontats per una trapecista. Res més. La trama s'inicia a la guerra civil espanyola i s'ambienta en els últims anys de la dictadura franquista i això ha fet que diversos redactors hagin volgut veure en la disputa entre els protagonistes un reflex del conflicte social que es va viure entre l'Espanya dels vencedors i la dels vençuts. Jo no li veig, Balada triste de trompeta és una història de pallassos amb armes, més violents i sonats que el Joker de El caballero oscuro, i punt. De fet, la història coixeja perillosament, però les escenes que l'articulen, amb un grafisme espaterrant (ja des dels títols de crèdit - sensacionals), un sentit de l'humor feridor i un surrealisme embriagador, sumades a la bona feina dels actors Carlos Areces, Antonio de la Torre i Santiago Segura (per contrast, Carolina Bang destaca negativament) converteixen aquest film en un guanyador just del Lleó de plata i del reconeixement del públic i crítica futur que segur obtindrà.
8/10+ La trasnformació del pallasso trist en home salvatge.- El museu del terror, el parc d'atraccions, l'atemptat contra Carrero Blanco... no cola!