31 de març 2010

La desorientació de la brúixola

Encontres a la fi del món, de Werner Herzog
2007

En la filmografia de Werner Herzog conviuen amb tota naturalitat pel·lícules de ficció i documentals, doncs ell mai no ha fet diferències a l'hora d'encarar projectes d'ambdós gèneres. És per això que els seus films desprenen aquell torbador naturalisme (les imprudents escenes de descens del riu a Aguirre, la còlera dels déus) i, alhora, en els seus documentals apareixen tics de surrealisme ben desacomplexats.

L'any 2007, acompanyat tan sols per un càmera, Werner Herzog emprèn un viatge a l'Antàrtida. Sense haver tingut opció de programar localitzacions ni entrevistes, les set setmanes d'estància li permeten descobrir els fascinants escenaris del continent de gel i la fauna, humana també, que els habiten. En la recerca de les motivacions que duen alguns individus a viure a la fi del món, podem distingir entre els qui hi desenvolupen tasques científiques (biòlegs, zoòlegs, vulcanòlegs, físics...), els aventurers i els llunàtics. Llunàtics com els pingüins que, de sobte, abandonen la colònia i emprenen, solitaris, un viatge frenètic i sense destinació aparent (encertada metàfora que deixa caure l'estudiós de pingüins en l'entrevista més interessant del film).

L'equilibri entre aquesta tasca sociològica i la pretensió purament estètica fan d'Encontres a la fi del món un documental bonic i pedagògic, carregat d'ironia i de certa manipulació (discutible l'elecció i l'ús de la música new-age). Una bona excusa per conèixer tan allunyat, indòmit i delicat continent.

7/10
+ La culminació de l'Herzog aventurer.
- No s'escapa de tenir els típics personatges de documental, amb moltes ganes d'explicar coses poc interessants.



30 de març 2010

Ecos de 2.500 anys

Electra, dirigida per Oriol Broggi
Original de Sòfocles
TNC (Sala petita) del 18 de març al 25 d'abril

Clara Segura va recollir excel·lents crítiques interpretant l'heroïna grega Antígona l'any 2006 en una adaptació dirigida per Oriol Broggi. El tàndem torna als escenaris amb una nova adaptació d'una tragèdia de Sòfocles: Electra.

Vuit anys després de la mort del seu pare, Orestes retorna secretament a Micenes per venjar-se de la seva mare i el seu amant, responsables de l'assassinat, amb els quals encara conviuen les seves germanes, Crisòtemis i Electra. Mentre que la primera representa la prudència, Electra encarna la reivindicació vehement i incondicional de justícia, que l'empeny a durs conflictes amb la seva família i a ordir un pla paral·lel al d'Orestes.

Precisament, el retrobament dels dos germans i de llurs plans es materialitza en una de les escenes més punyents i emocionants que s'han vist últimament. En termes generals, l'acció es desenvolupa en un ambient tens i contingut, que va alliberant grans dosis de passió recolzades per les innegables dots interpretatives de Clara Segura. La disposició de les grades del públic, al voltant de l'escenari (una senzilla i elegant recreació del pati d'un palau), i la cuidada coreografia brinden un visionat privilegiat, intens i modern d'una tragèdia que contraposa la prudència amb la cobardia, l'osadia amb la irreflexió i la justícia amb l'obsessió (la d'una filla pel seu pare, germen de l'anomenat síndrome d'Electra) i que continua essent tan vigent com ho era al s. V aC, doncs les baixes passions femenines de l'antiga Grècia, són les baixes passions (unisex) del món contemporani.
7/10
+ L'ultradetallista espectacle que ofereixen la majoria de localitats.
- La reiterativa música de guitarra.


21 de març 2010

Llarga vida al senyor Esteve

L'auca del senyor Esteve, de Pablo Ley i Carme Portaceli
Original de Santiago Rusiñol
TNC, del 3 de febrer al 21 de març, 2010

Santiago Rusiñol publica el 1907 l'Auca del senyor Esteve, la seva obra literària més popular i un dels millors exemples de literatura modernista catalana, que reedita en format teatral el 1917. Les vint-i-set escenes que serveixen per descriure la mediocre biografia de l'Esteve, paradigma del botiguer català o, si es prefereix, el català botiguer, són una amable mossegada a la menestralia petitburgesa de la Barcelona de principis del segle XX, grisa, apàtica i afectada d'una gasiveria caricaturesca.

Per aquesta producció del TNC, l'escenari és traslladat uns quants anys més tard. El naixement de l'Estevet es fa coincidir amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, el 1923, i la seva mort, amb la de Franco, l'any 1975, cobrint l'etapa política més convulsa de la història de Catalunya.

L'Estevet és el tercer d'una generació de botiguers propietaris de la merceria Puntual, al barri de la Ribera. La idiosincràsia tèbia i conformista de l'Esteve esdevé la ideal per la continuïtat del negoci. Així, de fets en fets, i res més que fets, l'Esteve es casa amb la Tomaseta i cria un fill, desconnectat de qualsevol emoció més enllà del mostrador de vetes i fils, on el triomf del feixisme i la repressió sobre Barcelona són a l'ordre del dia. Els conflictes amb el seu fill Ramonet, amb aspiracions artístiques, marquen els últims capítols de l'auca, que desemboquen en una mort prematura que serveix de catarsi pel mateix Esteve i per tota la generació que representa, reivindicada com l'adob que permetrà la floració d'una generació més lliure i feliç.

El muntatge que ha dirigit Carme Portaceli és concís i frenètic, una representació perfecta del que ha de ser una auca. El to còmic general no destorba les escenes inserides (discursos i documents històrics) amb les quals s'ha volgut fer un digne homenatge a les víctimes del franquisme. Pot ser que l'Auca del senyor Esteve no sigui l'obra que millor representi l'època en què ha estat traslladada, però l'invent funciona i resulta ser un producte més que interessant. La magnífica interpretació dels actors, l'espectacular escenografia a què ens té acostumats el TNC i la música en directe de Dani Nel·lo coronen aquesta revisió audaç d'un clàssic que ha servit, aquesta vegada, de manifest reivindicatiu de la memòria històrica.

8/10
+ La translació temporal funciona.
- Algunes escenes (les relatades pel senyor Pau, sobretot) són precipitades.



14 de març 2010

El messies més fort del món

Invencible, de Werner Herzog
2001

Werner Herzog pertany a la categoria de cineastes que han aconseguit triomfar en base a grans dosis de voluntat i d'esforç personal, a contracorrent d'una època i un escenari no propicis. L'Alemanya dels anys 60, quan ell munta la seva productora, es caracteritza per una pobra producció cinematogràfica, malmesa per l'exili de gran part de l'star system durant la guerra i el creixent èxit de la televisió. Herzog, amb d'altres directors com Fassbinder o Wenders, contribueix al sorgiment del Nou cinema alemany, moviment revolucionari de la indústria equivalent a la Nouvelle vague que ja triomfava a França i que reivindicava el cinema acedèmic i d'autor. Quaranta anys de bagatge no han desfigurat el caràcter herzogià original, essent Invencible un exemple clar del seu personal estil que la Filmoteca de Catalunya permet degustar aquesta temporada amb una exhaustiva retrospectiva.

Inspirada en una història real, la pel·lícula explica el viatge de Zishe Breitbart, un jove i forçut jueu polonès, al Berlin de 1932, on exercirà d'home forçut en un espectacle de cabaret dirigit per un mentalista pronazi. Allà descobreix l'amor, les misèries humanes i la proliferació del feixisme. La maduresa que li otorguen aquests descobriments, el duu a reivindicar-se, com a persona i com a representant del judaisme, alhora que els pressentiments sobre l'holocaust comencen a atormentar-lo i a fer-lo reconsiderar el seu paper a Berlin, empenyent-lo, finalment, a iniciar un viatge messiànic en sentit contrari.

Invencible és una estranya barreja de gèneres: comença com a pel·lícula històrica, es converteix en musical de verietats i continua amb esquetxos de drama romàntic, judicial, oníric, religiós i finalment èpic. Tots aquests elements aixequen fent malabarismes un castell que trontolla perillosament en sostenir-se sobre unes interpretacions amateurs més que mediocres (el protagonista, Jouko Ahola, és un forçut finlandès guanyador del concurs L'home més fort del món i el paper de la pianista de l'espectacle és interpretat per Anna Gourari, famosa concertista russa - les variades nacionalitats dels actors, a més a més, obliga a l'ús d'un anglès impostat i macarrònic). La deriva de la història, amb incòmodes tics proselitistes, podrien haver portat el castell a fer llenya, però alguns detalls de gran qualitat estètica aconsegueixen salvar una obra, que s'adoloreix de les dificultats que ella mateixa sembla haver-se imposat.
6/10
+ Personal i intransferible.
- Salvant Tim Roth, el càsting.



9 de març 2010

Campanella, Darín, l'amor i Argentina

El secreto de sus ojos, de Juan José Campanella
2009

El secreto de sus ojos ens situa en dos plans temporals distanciats per 25 anys. L'any 1974, un jutjat d'instrucció de Buenos Aires rep el cas de la violació i homicidi d'una noia. El cas és tancat a corre-cuita i en fals, però la tenacitat d'un dels agents (Ricardo Darín) farà que la investigacio no s'aturi fins 25 anys després, quan, ja jubilat, reprèn la qüestió per escriure'n una novel·la. Per fer-ho, es posa en contacte amb la fiscal d'aleshores, Soledad Villamil, amb qui va compartir, alhora, un intens amor nonat. Els fracassos de joventut en la resolució del cas i del seu enteniment personal viuran una segona oportunitat que els durà a descobrir els límits de l'amor.

Dirigida amb classicisme però sense pretensions, aquest thriller romàntic té com a principals valors un guió multicapa amb desenvolupament misteriós i final impactant i la interpretació dels dos protagonistes. La situació de part de l'acció en una etapa històrica d'Argentina caracteritzada per la violència política, afegeix tensió i justifica algunes de les (petites) trampes argumentals. Recent vencedora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i del Goya a la millor hispanoamericana, El secreto de sus ojos és un bon entreteniment, on al caire intel·lectual i sensible que sap donar Campanella al seu cinema, s'hi suma una emocionant trama policial i un interessant tractament de la fidelitat com a bastió vital.
7/10
+ La formidable, admirable, històrica (i etcètera) seqüència a l'estadi de futbol.
- Els intents humorístics grinyolen.



3 de març 2010

Retorn a Viladomiu, perdoneu, Viladomat

Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara
Edicions de 1984, 2009

La primera novel·la de Sílvia Alcàntara ha aconseguit una forta penetració comercial convertint-se en un dels èxits de la literatura catalana d'enguany.

L'autora ens situa en una colònia tèxtil (presumiblement del Berguedà) a mitjan segle XX, on es produeix un gran incendi que deixa un mort. Els diferents elements d'aquesta societat, limitada i tancada, (des del propietari fins al vigilant de la fàbrica, passant per obrers, adolescents, criatures, monges...) ens són presentats en llur quotidianitat, sempre deixant entreveure misèries i misteris que se'ns van descobrint poc a poc.

L'amor nonat del Climent i la Teresa, els afers faldillers del director Boix, les ànsies de llibertat de la jove Cèlia, la melangia de la vídua de guerra Rosalia i d'altres històries formen una auca que és capaç de rememorar un temps i un lloc de la nostra Història recent, però que peca d'excessiva innocència i que no atrapa en cap moment. El text conté gran quantitat de paràgrafs buits que mostren una necessitat més volumètrica que ornamental, això sí, el llenguatge és ric, acurat i molt castís.

El relat de les ventures i desventures dels habitants de la Colònia Viladomat emana olors nostàlgiques, però, alhora, transmet una fortor tova i antiquada que fa avorrida i previsible la seva lectura.
4/10

+ Un viatge als (meus, per exemple) orígens.
- Cursi a matar.