12 de febr. 2011

Un trucada a la consciència

Truca un inspector, de J.B. Priestley
Dirigida per Josep Maria Pou
Teatre Goya, febrer de 2011

La família Birling està celebrant el prometatge de la filla quan un inspector truca a casa per donar-los la notícia del suïcidi d'una jove anomenada Eva Smith. El nom no diu res al pare, empresari "pràctic i realista", la màxima del qual és que cadascú ha de tenir cura de sí mateix i dels seus, ni a la mare, samaritana i esnob, ni al futur gendre, dofí d'un imperi industrial, ni al fill més jove i tarambana ni a la filla mateixa. Però l'inspector té dades que relacionen la morta amb cadascun dels membres: conflictes laborals, de classe, de gènere o amorosos, fins i tot, que neixen en les interioritats d'una família superficialment respectable.

L'obra va ser escrita l'any 1945 i és un indissimulat tractat socialista que critica l'individualisme, el capitalisme i l'alienació moral. Els Birling representen la societat anglesa prebèlica que es meravella dels avenços de la tècnica i menysté la influència del marxisme. No obstant, Europa entrarà en guerra, i el Titanic s'enfonsarà, de la mateixa manera que veiem enfonsar els valors que representen els Birling davant la Justícia Social personificada per l'inspector. El missatge és tan simple com vindicable, així ho considera Josep Maria Pou que el duu per primer cop en seixanta anys a un teatre professional barceloní.

Un dels principals atractius del muntatge és, precisament, veure sobre els escenaris a Pou, un divo de l'escena catalana que ha protagonitzat actuacions tan memorables com la de La cabra o qui és la Sylvia?. En aquesta ocasió, però, Pou no brilla, apareix gris i en ocasions, insegur, recreant un inspector amb marcades influències del Colombo de Peter Falk. La resta de l'elenc és excel·lent i reprodueix perfectament la por, la culpa i l'angoixa que els produeix la visita. Destaca també l'ambientació, en especial la il·luminació de l'escenari, que rubrica les ombres de la societat anglesa que Priestley va treure a la llum.
8/10
+ L'estructura formal d'un relat molt més complex del que sembla.
- Ens quedem amb ganes de Pou.

4 comentaris:

  1. El nom em sonava moltíssim, fins que vaig caure que aquesta obra, ja fa molt de temps, quan encara jo no era al grup, l'havia representada amateurment el grup de teatre del meu poble. I sé que em va agradar molt... m'agradaria de veure com la fan els professionals! Potser algun dia m'hi acosto...

    ResponElimina
  2. Imagino que és una bona obra per fer en un grup amateur de teatre: un sol acte de poc més d'una hora, escenari senzill, pocs personatges... Estic segur que tu bordaries tant el paper de la mare (seriosa, una mica repelent) com el de la filla (manipulable i vehement)!

    ResponElimina
  3. Gràcies Edu! Tot i que jo no n'estic tan segura, però s'agraeix el compliment! :)
    Ets una passada!

    ResponElimina
  4. Completament d'acord en tu. Només una cosa: la cadència de veu de la Paula Blanco es monòtona i carregant.

    ResponElimina