La bona, el borratxo i el guapo

Valor de ley, de Joel Coen i Ethan Coen

Paramount / Skydance / Scott Rudin, 2011

El western s'ha reinventat tantes vegades com incursions en aquest gènere s'han fet des de Sin Perdón. Ara són els Coen els qui presenten Valor de ley, adaptació d'una novel·la de Charles Portis (1968), amb un equip artístic i productiu ben potent (Bridges, Damon, Spielberg...), aportant un nou lliurament de la seva particular Història de l'Amèrica profunda, violenta i borderline.

A Valor de ley, una noia vol venjar la mort del seu pare portant a la justícia el bandoler assassí que ha fugit a territori indi. La particulat rau en què la protagonista és una nena de només catorze anys, molt posadeta i educadeta (Hailee Steinfield), que contracta un agutzil silvestre amb tendències alcohòliques (Jeff Bridges). A la cacera del malvat s'hi suma un xulesc policia texà (Matt Damon).

Els Coen tenen tendència a dotar els seus personatges d'una intel·ligència erràtica que els porten a situacions violentes i d'humor negre. En aquest sentit, la pel·lícula és previsible i els fans de El gran Lebowski poden trobar algun acudit per riure. També els fans de Fargo podran rememorar l'èpica quotidiana d'una antiheroïna entranyable. Tot en Valor de ley es cenyeix a la lògica dels Coen però amb un ritme més letàrgic de l'habitual i un missatge sobre l'honor i l'amistat bastant tòpic. A més de la virtud que tenen els westerns, la de fer-nos pensar com va poder ser capaç la societat anglesa, la més avançada de l'època, de reproduir a Amèrica un sistema basat en una brutalitat i una amoralitat primitiva, Valor de ley en comparteix els defectes: títol grandiloqüent, ostentació exagerada de l'ambientació i recursos fàcils (persecucions i tirotejos entre vaquers) per escapar de l'avorriment.

6/10

+ M'agraden les pel·lis amb cavalls.

- Adonar-se'n d'haver resolt la trama central de forma precipitada i allargar-la gratuïtament per corregir-ho.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

Un trucada a la consciència

Truca un inspector, de J.B. Priestley

Dirigida per Josep Maria Pou

Teatre Goya, febrer de 2011

La família Birling està celebrant el prometatge de la filla quan un inspector truca a casa per donar-los la notícia del suïcidi d'una jove anomenada Eva Smith. El nom no diu res al pare, empresari "pràctic i realista", la màxima del qual és que cadascú ha de tenir cura de sí mateix i dels seus, ni a la mare, samaritana i esnob, ni al futur gendre, dofí d'un imperi industrial, ni al fill més jove i tarambana ni a la filla mateixa. Però l'inspector té dades que relacionen la morta amb cadascun dels membres: conflictes laborals, de classe, de gènere o amorosos, fins i tot, que neixen en les interioritats d'una família superficialment respectable.

L'obra va ser escrita l'any 1945 i és un indissimulat tractat socialista que critica l'individualisme, el capitalisme i l'alienació moral. Els Birling representen la societat anglesa prebèlica que es meravella dels avenços de la tècnica i menysté la influència del marxisme. No obstant, Europa entrarà en guerra, i el Titanic s'enfonsarà, de la mateixa manera que veiem enfonsar els valors que representen els Birling davant la Justícia Social personificada per l'inspector. El missatge és tan simple com vindicable, així ho considera Josep Maria Pou que el duu per primer cop en seixanta anys a un teatre professional barceloní.

Un dels principals atractius del muntatge és, precisament, veure sobre els escenaris a Pou, un divo de l'escena catalana que ha protagonitzat actuacions tan memorables com la de La cabra o qui és la Sylvia?. En aquesta ocasió, però, Pou no brilla, apareix gris i en ocasions, insegur, recreant un inspector amb marcades influències del Colombo de Peter Falk. La resta de l'elenc és excel·lent i reprodueix perfectament la por, la culpa i l'angoixa que els produeix la visita. Destaca també l'ambientació, en especial la il·luminació de l'escenari, que rubrica les ombres de la societat anglesa que Priestley va treure a la llum.

8/10

+ L'estructura formal d'un relat molt més complex del que sembla.

- Ens quedem amb ganes de Pou.

Fitxa Teatre Goya

Agost a la Vila de Gràcia

Vimbodí vs. Praga, de Cristina Clemente

Teatre Nacional de Catalunya - T6

Sala Tallers, del 20 de gener al 13 de febrer de 2011

Al local de l'associació de veïns del carrer Praga estan avesats a perdre el concurs de guarniment de carrers de la festa major. A més a més, l'encarregada del disseny d'enguany és la novençana Ariadna, una noia nerviosa i retreta, que no desperta massa confiança en els seus companys. D'altra banda, els veïns del passatge Vimbodí, amb qui comparteixen local, guarniran per primera vegada el carrer gràcies a la tenacitat de la Pilar, una jove que veu l'oportunitat d'acomplir un dels seus desitjos d'infància i involucrar la seva família en un projecte comú abans que el càncer acabi amb ella. La relació entre les dues comitives (la de Praga, representativa de la classe benestant pijoprogre de Gràcia, i la de Vimbodí, els xavacans de Sants), es veurà de seguida viciada pels prejudicis, la desconfiança i el respecte mal entès que infon un càncer. Tot i això, la convivència i l'objectiu comú de fer un bon paper per la festa major faran que esdevingui una cordial enemistat farcida de moments divertits.

Mentre que a la sala gran del TNC continua representant-se (amb un èxit espectacular) Agost, on el tema central és la decadència de la família clàssica i el desarrelament de l'individu contemporani, Cristina Clemente ens fa una visió optimista de la família al segle XXI, la que no es basa en lligams de sang sinó en afinitats ideològiques, de classe o gremials. Tot i que els personatges ens mostren la cara fosca de la competitivitat, la falsa solidaritat, l'amistat interessada o el bonisme, la consigna és que l'amor per la Festa Major és capaç de treure el millor de cadascú.

Els actors fan una bona feina, destaquen les protagonistes, Anna Moliner i Maria Molins, i també Rosa Boladeras que, en el paper de sempre, arrenca algunes rialles. El ritme de l'obra és desigual, li costa força engegar i en alguns moments esdevé iterativa i massa propera a les sitcoms de TV3, tot i això les dues hores passen molt bé i el bon equilibri entre humor i emoció fan de Vimbodí vs. Praga una bona obra que diverteix i simpatitza amb el públic.

7/10

+ El T6 s'inaugura amb bon humor i energia.

- Però amb risc zero.

Fitxa TNC

Maleïts pallassos bastards!

Balada triste de trompeta, d' Álex de la Iglesia

Tornasol / Castafiore / La Fabrique 2 / tve / canal +

El festival de Venècia d'enguany va cloure amb una forta polèmica quan el jurat va repartir els guardons entre els concursants més explícitament afins al seu president, Quentin Tarantino. Un dels beneficiats, amb el premi a la millor direcció i al millor guió va ser Álex de la Iglesia que hi va presentar la seva primera pel·lícula des de que ocupa el màxim càrrec a l'Academia de las Artes Cinematográficas.

Balada triste de trompeta explica la història de dos pallassos de circ enfrontats per una trapecista. Res més. La trama s'inicia a la guerra civil espanyola i s'ambienta en els últims anys de la dictadura franquista i això ha fet que diversos redactors hagin volgut veure en la disputa entre els protagonistes un reflex del conflicte social que es va viure entre l'Espanya dels vencedors i la dels vençuts. Jo no li veig, Balada triste de trompeta és una història de pallassos amb armes, més violents i sonats que el Joker de El caballero oscuro, i punt. De fet, la història coixeja perillosament, però les escenes que l'articulen, amb un grafisme espaterrant (ja des dels títols de crèdit - sensacionals), un sentit de l'humor feridor i un surrealisme embriagador, sumades a la bona feina dels actors Carlos Areces, Antonio de la Torre i Santiago Segura (per contrast, Carolina Bang destaca negativament) converteixen aquest film en un guanyador just del Lleó de plata i del reconeixement del públic i crítica futur que segur obtindrà.

8/10

+ La trasnformació del pallasso trist en home salvatge.

- El museu del terror, el parc d'atraccions, l'atemptat contra Carrero Blanco... no cola!

Fitxa filmaffinity

Fitxa IMDB

La retallada no ha arribat al TNC

Agost, de Tracy Letts

Dirigida per Sergi Belbel

Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que el decret llei de mesures urgents de contenció de la despesa pública (la retallada del 5%, vaja), afortunadament, no ha afectat al TNC, que des del 25 de novembre ofereix Agost, adaptació d'una exitosa obra nord-americana (guanyadora dels premis Tony i Pulitzer el 2008), que destaca per l'ostentació de l'elenc, l'escenografia i, sobretot, la seva durada: 4 hores llargues.

La trama transcorre en un casalot d'Oklahoma on viu un matrimoni decadent que se sosté gràcies a sengles addiccions a l'alcohol i les pastilles. Quan ell desapareix, la família Weston acudeix en ple per atendre la matriarca abandonada i desesperada. Les tres filles són unes estranyes entre elles i també ho són per la seva mare, que reivindica l'esforç generacional per tirar endavant una família en contraposició als seus problemes domèstics de baixa volada. Elles, alhora, reivindiquen el seu dret a fer la seva vida evitant que el lligam materno-filial les arrossegui a la melangia de les planures. Els conflictes que esdevindran se sumaran als conflictes del passat mai resolts, convertint la casa en un polvorí a punt d'esquitxar merda a tothom qui hi resti a prop.

Tot i el plantejament dramàtic, a l'obra hi abunden les escenes còmiques que aconsegueixen fer riure el públic, sense que això faci perdre força als clímaxs emocionals, com el superb sopar familiar del segon acte. La feina de les actrius és magnífica i cal destacar el paper de l'Anna Lizaran, ovacionada amb justícia en finalitzar l'actuació. L'escenografia, que recrea la casa dels Weston, és espectacular tot i que resulta freda en contrast amb l'ambientació sufocant que el guió pretén construir. Agost promet ser un gran èxit de públic, doncs ofereix emocions fortes, rialles i actuacions de luxe: una obra molt correcta, però convencional i exageradament llarga.

6/10

+ I ♥ Rosa Renom.

- De tant en tant et preguntes quan apareixerà en escena la Roseanne Barr.

Fitxa TNC

Bestial!

Pa negre, d'Agustí Villaronga

Massa d'Or / Televisió de Catalunya

Ambientada a la Catalunya rural de postguerra, la trama de Pa Negre gira entorn de l'Andreu, un nen que un bon dia descobreix els cadàvers d'un veí que havia destacat per la seva posició republicana durant la guerra i el seu fill. El pare de l'Andreu, temorós de ser la següent víctima d'una caça de bruixes, decideix exiliar-se a França i l'Andreu és enviat amb la seva àvia, ties i cosins al mas d'uns rics d'Igualada. En aquest nou ambient, l'Andreu comença a preguntar-se sobre les circumstàncies que han dut a fer fugir son pare, al mateix temps que comencen a destapar-se al seu voltant els tabús de la sexualitat i la desmitificació de les llegendes del poble, un camí d'iniciació que lluny d'esclarir-li els dubtes, li descobriran els monstres que habiten en totes les famílies i en totes els individus.

L'Emili Teixidor és un gran coneixedor de la psicologia infantil i juvenil, la seva llarga trajectòria en novel·la de gènere ho testifica. Igualment, molta de la seva narrativa s'endinsa en els anys quaranta i en les dicotomies socials que van generar la Guerra Civil. A Pa Negre va ser capaç d'unir magistralment aquestes dues línies d'investigació i, publicada el 2003, va ser mereixedora del premi Lletra d'Or i es va convertir en un dels best-sellers de la literatura catalana dels últims anys. Set anys després, s'estrena l'adaptació cinematogràfica de la mà del mallorquí Agustí Villaronga. Amb el seu pas pel festival de Sant Sebastià, on va ser guardonada amb un premi per la interpretació de Nora Navas, i amb un parell de setmanes en cartell, tot apunta que la pel·lícula tindrà un recorregut d'èxit similar al del llibre. I merescudament, doncs Villaronga ha aconseguit una ambientació fantàstica, unes interpretacions de luxe i una imatgeria d'impacte que, juntament amb un guió retorçat i provocatiu, aconsegueix despertar esglais i deixar pòsit a les sales catalanes (i tant de bo aconsegueixi repercussió arreu).

9/10

+ L'escena inicial: WOW!!!

+ Un tractament de la sexualitat (homo, també) amoral.

+ L'ús d'animals, plenament justificat, esgarrador.

+ Defuig dels tòpics maniqueistes sobre la Guerra Civil.

+ Un llenguatge autèntic.

- Difícil encaix de la història d'en Piturriua dins la trama principal.

Fitxa filmaffinity

Fitxa IMDB