Al·legat sobre la no inanimació

Toy story 3, de Lee Unkrich

Pixar Animation / Walt Disney

La primera pel·lícula de la saga Toy Story (1995) va suposar una revolució en el món de l'animació. Walt Disney va contactar amb Pixar, productora especialitzada en animació digital, per la co-producció de tres llargmetratges. L'aposta per aquesta tecnologia incipient no podria haver esdevingut més afortunada; amb la meitat del pressupost de la seva coetània anal·lògica (Pocahontas), Toy Story es va posicionar en el top de recaptació de Disney, al nivell de El rei lleó i Aladdín, a més de gaudir del beneplàcit de la crítica i el reconeixement en multitud de concursos. Les consegüents col·laboracions entre Disney i Pixar van corroborar que l'animació digital havia aparegut per quedar-se. Més enllà de la tècnica, Pixar també va revolucionar, d'una forma més subtil, l'enfocament de les pel·lícules de Disney. Es mantenen alguns tòpics (famílies monoparentals, exaltació de la lleialtat i la cavalleria), però se'n trenquen d'altres : deixen de ser musicals, es potencien les escenes d'acció i s'intenta aportar entreteniment per adults, reduint el sentimalisme i aportant més sentit de l'humor al guió.

A Toy Story 3, en Woody, el Buzz Lightyear, el sr.i l sra. Potato, etcètera, es troben davant l'imminent trasllat al campus universitari del seu propietari, l'Andy. Les circumstàncies els duen a una guarderia regentada per un osset de peluix que amb pràctiques autoritàries decideix quines joguines van a la classe dels més petits i maltractadors i quines gaudeixen de ser usades pels nens més grans i civilitzats. L'estància a Sunnyside es converteix en un infern del qual emprendran una enginyosa i frenètica fuga.

La principal atracció de la pel·lícula és l'àmplia (i en gran part innovadora) llista de personatges que hi apareixen. Dissenys simpàtics dotats d'un caràcter profund, en moltes ocasions, tràgic. Destaquen el tètric bebè guenyo, el mafiós ós Lotso i el pallasso tristot, Chuckles, els quals comparteixen un passat comú traumàtic, assumit de formes distintes. D'altra banda, un dels ganxos de comicitat, el nino Ken, no acaba de quallar. L'evasió de la guarderia esdevé una amalgama de situacions tenses i absurdes, absolutament divertides, configurant la part troncal d'una pel·lícula amb ramificacions també irregulars, com els comentats acudits sobre el Ken o l'esquizofrènia del Buzz Lightyear.

Pixar ha donat vida a tota mena de personatges. D'algunes fórmules grinyolen a base de bé, com els cotxes autònoms de Cars, o els gossos parladors d'UP. D'altres propostes, que podrien semblar excèntriques, realment funcionen, com la rata cuinera de Ratatuille o els malsons de Monsters. Toy Story, amb tres demostracions fefaents, forma part d'aquest segon grup: l'animació de les joguines donen joc i és quan els nens s'hi acosten i aquestes han de mostrar-se inanimades quan esdevé el veritable drama.

8/10

+ El clímax a l'encenedora.

+ La música de Randy Newman.

+ El cameo de Totoro.

- Les 3D fan més nosa que servei.

- Que Pixar segueixi sagues enlloc d'apostar per noves fórmules (realment hi ha demanda de Cars 2, anunciada per l'any que ve?).

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

L'origen del recurs i la recursivitat

Origen, de Christopher Nolan

Warner Bros. / Legendary / Syncopy

Christopher Nolan va sorprendre l'any 2000 amb la pel·lícula Memento, el guió de la qual, amb línia temporal inversa, va rebre multitud de premis i va convertir el film en un hit del cinema independent britànic i, a Nolan, en flamant fitxatge de la Warner Bros., major que li confiarà la franquícia Batman. El 2005 s'estrena, amb èxit de crítica i taquilla, Batman Begins, la successora de la qual, The Dark Knight, es converteix, el 2008, en la pel·lícula més recaptadora de la història (rècord que l'any següent superarà Avatar). Amb aquests antecedents, s'entén que Origen hagi estat rebuda amb gran expectació tot i que la resposta, aquesta vegada, no hagi estat del tot unànime.

El plantejament d'Origen, és el següent: Dom Coob (Leo DiCaprio) és un especialista en l'extracció d'informació i l'introducció d'idees al subconscient de les persones mitjançant la profanació dels seus somnis. Un empresari multimillonari japonés requereix dels seus serveis, prometent-li, a canvi, l'absolució dels càrrecs que l'han convertit en fugitiu. La missió consisteix en introduir-se durant un vol de Sidney a Los Angeles als somnis de l' hereu d'un imperi empresarial. Com que el subjecte ha estat entrenat contra "extractors", els seus somnis es converteixen en una frenètica persecució contra l'equip de Coob. Amb tot, l'autèntic ganxo del guió és descobrir què ha dut a la clandestinitat a DiCaprio i què va passar amb la seva dona.

Com es comprova, el plantejament no és gaire original, trobem múltiples referents recents com Minority Report o Matrix . Tampoc ho és la forma que pren la missió, un remix d'escenes d'acció d'estil 007 acompanyades per una sobreactuada banda sonora de Hanz Zimmer. Tampoc convencen els recursos narratius amb els quals Nolan ens introdueix la història (trampós personatge de l'"arquitecte"), com s'insereixen escenes d'acció (la ira del subconscient en sentir-se intimidat) o la rebuscada estructura de plans de realitat que es construeix (resulta que perquè el mètode sigui més eficaç cal que el subjecte somïi que està somiant fins a quatre nivells). Recursos efectistes que busquen la implicació, per no dir la confusió, intel·lectual de l'espectador per colar-li el que sigui. Model que ja va ser explotat a El efecto mariposa o a Synecdoche, New York. Cal dir que el recurs funciona per mantenir l'atenció les dues hores llargues de la pel·lícula, però desputllada d'aquest efectisme visual i argumental, Origen queda en un exercici cinematogràfic prim, eteri, que caldria tautar a la pell, emulant Guy Pearce a Memento, per no oblidar en quatre dies.

6/10

+ En general, entreté.

- En poques ocasions impressiona.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

Urbanisme social "à la ville de Barcelona"

La ciudad de los arquitectos, de Llàtzer Moix

Editorial Anagrama

Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, l'any 1979, van dur a l'alcaldia de Barcelona un jove i il·lustrat economista, destinat a desenvolupar una brillant carrera política dins del Partit dels Socialistes: Narcís Serra. Un dels pilars en què va basar el seu mandat, de només tres anys, va ser l'urbanisme, aspecte que durant el franquisme havia estat menystingut en pro del desarrollismo, i va confiar aquesta àrea al llavors director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Oriol Bohigas.

La creació d'aquest tàndem és l'orígen de partida de la crònica que en Llàtzer Moix, periodista expert en arquitectura, fa de l'etapa de màxima transformació de la ciutat de Barcelona, des de la mencionada restauració democràtica fins a la celebració dels Jocs Olímpics, l'any 1992. Segons la tesi de l'autor, l'extraordinari poder que assoleix Bohigas i, per extensió, el gremi d'arquitectes barcelonins, marca una època en què la ciutat és vista des d'un mimat punt de vista ciutadà, per sobre de la visió d'enginyers i constructors, els altres dos factors que intervenen en l'urbanisme, més focalitzada en la mobilitat de vehicles i la rendabilitat del sòl, respectivament. Els primers projectes de l'ajuntament (obertura de places dures al Raval, urbanització de parcs, enderrocament de viaductes) seràn exemplificadors i definiran un model que despertarà admiració, i suspicàcies, també.

Una segona etapa s'inicia amb el projecte olímpic, ja ideat per Serra però potenciat i dut a terme pel seu successor, Pasqual Maragall, qui mantindrà Bohigas com a conseller, però confiarà la responsabilitat executiva a un altre arquitecte, Josep Acebillo. Les necessitats urbanístiques derivades de l'organització dels Jocs permetran una generalització del model que arribarà a cadascun dels racons de la ciutat. Projectes d'enginyeria pura com la construcció de les rondes, seran atacats amb visió arquitectònica. No obstant, el calendari ajustat i la incipient crisi econòmica farà necessari l'enteniment entre tots els actors civils, dil·luint aquesta hegemonia.

Moix es documenta amb entrevistes que realitza als protagonistes d'aquesta transformació, buscant sempre contrapunts per a la polèmica. El relat esdevé fascinant i descobreix una faceta de la història de Barcelona que mereix ser coneguda per la rellevància que adquireix per tots els qui l'habitem. El model Bohigas ha fet de Barcelona una ciutat aparador, diran alguns, i incòmoda (si no intransitable) pels cotxes, afegiran. D'altres direm que benvingudes siguin les polítiques urbanístiques que mimen el peató, la cohesió veinal i la racionalització de l'espai.

9/10

+ Una crònica clarivident i amb un punt de morbo de la Barcelona preolímpica.

- Excés d'eufòria, comprensible per ser publicat el 1994.

Projecte de MBM per a la Vila Olímpica

El lampista atronòmic brilla com mai

Super Mario Galaxy 2, de Nintendo

Nintendo Wii, 2010

Ja fa 13 anys del llençament del revolucionari Super Mario 64, el primer lliurament de la franquícia de Nintendo que es desenvolupava en un entorn tridimensional. La llibertat de moviments, l'ús de la càmera i el sistema de joc van inaugurar una època en el món dels videojocs de plataformes que encara no s'ha superat. El primer joc de Mario per la Wii, Super Mario Galaxy, va aparèixer el 2007 i traslladava l'escenari de l'aventura a un món estelar, en el qual el lampista de vermell havia de rescatar la princesa Peach navegant per l'Univers, sortejant tota mena d'entrebancs. L'espectacular posada en escena, amb gràfics a l'alçada de videoconsoles més potents, la divertida física de les plataformes, on la gravetat es converteix en un element flexible, i la varietat en les pantalles van convertir Super Mario Galaxy en un gran èxit, alabat per la crítica. Aquesta segona part repeteix la fórmula del seu antecessor, però aporta novetats molt imaginatives i reptes més difícils, convertint-la en una clara millora, capaç de fer-li ombra. Com a novetats, cal destacar la introducció de Yoshi i la disfressa de trepant i de núvol. També s'hi ha simplificat l'argument (de fet, desapareix) i el sistema de navegació entre móns. Una segona part necessària que esdevé un joc únic.

9/10

+ Capacitat permanent de sorprendre.

- L'escassa dificultat de la batalla final contra el Bowser.

Fitxa Meristation

L'Oliver Twist de la buregesia

Mantícora, de Robertson Davies

Libros del asteroide

En la Trilogia de Deptford, l'escriptor canadenc Robertson Davies ens planteja la vida de tres personatges relacionats pel seu origen rural, un desenvolupament cosmopolita i la mort en estranyes circumstàncies d'en Boy Staunton, un famós magnat de la indústria alimentària. Mentre que a El cinquè en joc, la història girava en torn del Dunstan Ramsay, el millor amic d'en Boy, a Mantícora el protagonista és en David Satunton, el seu fill primogènit, el qual, empès per un incipient atac de nervis, acudeix a l'institut psicoanalític junguià de Zuric per sotmetre's a tractament. Aquesta és l'excusa amb què Davies desgrana les circumstàncies biogràfiques del personatge, des de la seva infantesa fins a un dels moments clau d'un home, la mort del pare. Durant el tractament, la doctora Von Haller requereix a en David una anamnesi a través de la qual apareixen els arquetips de la psicologia analítica.

L'Ombra

Haver nascut en una família rica no s'escull i en David s'erigeix com a representant de la tercera generació dels pioners que van fer fortuna al nou món. Descobreix ben d'hora l'instint classista que el fa sentir menyspreu per les persones culturalment i econòmicament subdesenvolupades. També l'amoralitat que doten els privilegis i que faciliten el coqueteig amb el crim i, sobretot, amb l'alcohol.

La Màscara

En David decideix estudiar Dret per a combatre la maldat humana. L'ambició professional li reportarà una gran reputació i la independència (econòmica) del seu pare. No obstant, les seves carències emocionals, impediran un èxit social complet, de fet en David resulta ser un personatge solitari, sense amistats ni amants.

L'Ànima

En David perd la mare en la preadolescència. Aquesta circumstància el fa més emocionalment dependent del seu pare i influeix en les seves relacions amb les dones. De fet, el durà a una abstinència sexual no buscada però tampoc, en aparença, problemàtica.

El pare
L'arquetip del pare és, sense dubte, el més influent en la vida d'en David. En Boy Staunton se'ns presenta com un triomfador social a qui les circumstàncies, i també gran dosi de voluntat, l'empenyen a absentar-se freqüentment de casa. El fanatisme d'en David cap al seu pare no es veurà afectada per aquestes absències, ni pel constant deteriorament de la unitat familiar, més aviat al contrari. De fet, que el pare mori abans que en David, en paraules freudianes, l'hagi mort abans, és l'arrel de la seva greu crisi nerviosa.

La mantícora

La mantícora és un animal mitològic amb cap d'humà, cos de lleó i cua d'escorpí i en David s'hi identificarà en els seus somnis, domat per una dona. L'animal d'instint (sentiment) dominat per la raó (pensament). La fera reprimida, símbol d'un personatge gris i infeliç, símbol d'un home ofegat pel pes de la seva estirp.

Davies tingué un fort interès pel psicoanàlisi i en Mantícora, enlloc de dissimular les seves fonts per a elaborar el retrat del seu personatge, les explicita, fent de la doctora Von Hallen part activa de la narració. La dialèctica entre la doctora i el pacient constitueixen els punts forts d'una novel·la que, d'altra banda, es veu afectada de certa espessor a l'hora d'abordar els capítols d'infantesa i adolescència del protagonista. L'erudició desacomplexada de l'autor torna a fer acte de presència, essent aquest capaç d'exposar sense titubejar la problemàtica de classes, teories en dret penal i tot el que es proposi, gran capacitat té aquest home en documentar-se (o en fer veure que sap de què parla). A l'última part de la novel·la, com a El cinquè en joc, apareix Paul Demster, convertit en el mag Magnus Eisengrim, qui torna a ser el revulsiu determinant i necessari per al desenllaç. Es converteix també, per si Mantícora ens obre algun dubte, el motiu pel qual El món de les meravelles, títol amb què clou la trilogia, es presenta de lectura ineludible, doncs ell n'és el protagonista.

7/10

+ Desborda saviesa i imaginació.

- Discurs al límit de la retòrica.

Fitxa editorial

Quan la Mort desatén Discworld

Mort, de Terry Pratchett

Random House Mondadori

Terry Pratchett publica l'any 1983 El color de la màgia, primer lliurament d'una sèrie de novel·les de fantasia ambientades a Discworld, el planeta en forma de disc que és transportat pel multivers per quatre elefants gegants carregats per una tortuga i és habitat per les clàssiques criatures que habiten els móns imaginaris: mags, bruixes, vampirs, monstres i altres, sempre tractats com antiherois i vistos des d'una perspectiva irònica i hilarant.

Mort, publicada per primer cop el 1987, és la quarta entrega de la saga i el protagonista és Mortimer (Mort), un adolescent maldestre que és lliurat a la Mort com a aprenent del seu ofici. Ell emprèn la tasca amb la il·lusió de qui rep per primera vegada una responsabilitat, tot i qüestionant-se el procediment pel qual el seu amo sembla decidir qui mor i qui sobreviu. Qüestions mundanes que la Mort, per primera vegada, també comença a plantejar-se, sumint-lo en una depressió que el durà a cedir cada vegada més protagonisme a en Mortimer. En una de les rondes que li són encarregades, en Mortimer ha de desprendre l'ànima d'una princesa que ha de ser assassinada per un complot cortesà, però, en un acte de rebel·lia impulsiu, desobeeix l'encàrrec i provoca un desajust en la realitat. Es descobreix aleshores que la realitat a Discworld tendeix a autocorregir-se i les intervencions en el destí de les persones són reversibles. És aleshores quan Mortimer i la princesa, junt amb d'altres personatges, inicien una cursa contra-rellotge per lluitar contra la força de la fatalitat.

La Mort serà un personatge recurrent en la sèrie de Discworld. Descrita amb la imatge tòpica de l'esquelet encaputxat i armat amb una dalla, crida l'atenció, no obstant per la descripció psicològica que se'n fa. Lluny de ser cruel, la Mort actua sense cap motivació tret de l'encàrrec que els déus li han donat. Davant dels dubtes de Mortimer, la Mort recorre a dir que "no existeix la justícia, només existeixo jo", fet que es comprovarà quan els intents per canviar el destí es manifestaran inútils. També és interessant l'evolució que pateix el personatge de Mortimer, qui l'experiència en les tasques de la Mort, convertiran el pallús que ens és presentat al començament, en un ferm candidat a ocupar el lloc de la Mort. Tot i el romanticisme i el goticisme que impregna a la novel·la el tema principal, Mort és, com tota l'obra de Terry Pratchett, una col·lecció de situacions absurdes,

frases ocurrents, comparacions iròniques i, en definitiva, pàgines de diversió.

7/10

+ La crisi identitària de la Mort.

- La metafísica del fat a Discworld és descrita obtusament.

Fitxa editorial