ζει: Superproducció xinesa sobre les aberracions de la guerra

Ciudad de vida y muerte, de Lu Chuan

2009

L'any 1937 va esclatar la segona guerra sinojaponesa que va enfrontar el poderós exèrcit imperial japonès amb la llavors pobra, rural i desarticulada Xina. Les intensions expansionistes nipones ja s'havien materialitzat a començaments de la dècada amb la instal·lació d'un govern titella a Manxúria, estratègia que va voler repetir a altres regions xineses, on un exèrcit poc preparat va exercir una resistència numantina, cruel i patètica, que va deixar milers de morts. Un dels episodis claus dels inicis d'aquesta guerra va ser la posteriorment anomenada massacre de Nanquín, quan els japonesos van entrar a la que llavors era la capital de la república de la Xina.

Ciudad de vida y muerte arrenca amb l'entrada de l'exèrcit nipó a la ciutat emmurallada de Nanquín i relata el primer any d'aquest assentament en quatre episodis que relaten la depravació de la batalla, el sexe, la diplomàcia i l'ètica que es dóna sempre en una guerra. El primer capítol mostra la batalla que es va viure tant a l'entrada de la ciutat com en els seus carrers, on els militars no fugitius resisteixen amb tècniques d'emboscada fins que són exhaustivament reclusos i assassinats. En el segon, el protagonisme el prenen les violacions que els militars japonesos exerceixen sobre civils xineses, violacions institucionalitzades pels comandaments amb la finalitat de tenir les tropes contentes. El tercer episodi tracta de l'intent del secretari d'un diplomàtic nazi de fugir de la ciutat amb la seva família, topant amb l'arbitrària diplomàcia militar i la feblesa dels organismes internacionals. Finalment, el quart i últim episodi, que s'ha anat tramant durant tota la pel·lícula, reflecteixen els conflictes que roseguen la moralitat d'un jove tinent japonès. Cadascún dels capítols clou amb una mort significativa i símbol de la cruesa de la guerra.

El genère bèlic facilita l'exposició de situacions extremes, baixes passions i qüestions ètiques, en aquest sentit és un gènere agraït però que té tendència a caure en sensacionalismes barats. No és el cas de Ciudad de vida y muerte, doncs la majoria d'escenes es desenvolupen amb elegància i equilibri. Fins i tot el presumible nacionalisme que se li podria atribuir, apareix mitigat i, tot i la duresa amb què s'expliquen les atrocitats japoneses, la pel·lícula té un cert to conciliador. Afortunadament, les escenes bèl·liques són escasses i predominen assumptes més humanistes. Estèticament, és espectacular i bonica, la fotografia (en blanc i negre) és detallista i molt moderna. En contra, cal dir que aquesta pel·lícula no aporta gran cosa al gènere, són moltes les comparacions que se li han fet amb Salvar el soldado Ryan o El Pianista, doncs és cert que el guió és recurrent, tracta temes molts cops tractas, en un escenari poc explotat, però no per això sorprenen.