Cupido torna a errar

Un mes al camp, d'Ivan Turguénev

Dirigida per Josep Maria Mestres

Teatre Nacional de Catalunya

No hi ha temporada teatral que no inclogui un clàssic rus, un d'aquests textos que impressionen pel seu realisme atropellador, cert exotisme i una contundent i desacomplexada saviesa sobre la psicologia humana. Txèkhov és el representant indiscutible d'aquesta literatura. L'any 2004, commemorant el centenari de la seva mort, vam tenir l'oportunitat de veure a Barcelona L'oncle Vània (Teatre Lliure) i Les tres germanes (TNC). Actualment, es troba de gira per Catalunya una producció del Romea de L'hort dels cirerers. Menys representada, no obstant, ha estat l'obra de Turguénev, un dels seus principals antecessors i capdavanter de la corrent europeista de la narrativa russa presoviètica.

La Natalia Petrovna és l'esposa d'un prohom de l'enginyeria. Mentre el seu marit treballa llargues jornades, ella es fa càrrec de la casa i de l'educació dels seus fills. La seva vida plàcida, vorejant l'avorriment, es veurà de cop trastocada en enamorar-se del professor del seu fill, un jove i atractiu moscovita que li encendrà la curta metxa de juventut que li resta i la farà comportar-se com una adolescent cruel amb els seus éssers que estima.

Com sempre, el TNC posa a la disposició del text una escenografia deliciosa i un càsting extraordinari. La Silvia Bel està estupenda i els personatges secundaris són divertits i equil·libren la trama (memorable el moment quan el marit pregunta, gelós, a la persona equivocada: <>). La narració de la transformació d'aristòcrata freda i temible en babaua enamoradissa és, alhora, impacable i deliciosa i és el pinyol d'una obra que mereix la qualificació de clàssica, moderna, russa, europea, drama i comèdia.

8/10

+ La Sílvia Bel té una veu preciosa.

- Remarca exagerada de situacions que, més subtilment, s'entendrien perfectament.

Fitxa TNC

Expectatives incomplertes

Gang bang, de Josep Maria Miró

Teatre Nacional de Catalunya -T6

Esperava Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Angelus) amb molta il·lusió des de que es va presentar la temporada teatral d'enguany. Ambientada en un local d'ambient gai, sexual i irreverent... La cosa prometia! Vaig arribar a pensar que podria reparar el greuge històric de no haver estat al tanto l'any 1996, quan es va inaugurar la sala tallers del TNC amb una versió dirigida per Josep Maria Flotats d' Àngels a Amèrica, el mític text de Tony Kushner sobre la irrupció de la sida els anys vuitanta.

L'acció de Gang Bang transcorre en una sola nit dins d'un local de contactes sexuals entre homes. És el dia abans de la visita del Papa per dedicar la Sagrada Família i el lloc és especialment concorregut. Un dels visitants és un home a la recerca del seu fill i es toparà amb la diversa fauna que habita el lloc: dos polítics de signe contrari que aniran congeniant, la mestressa del local amargada de la vida, una dona de la neteja amb interessos místics, una monja perduda...

És força abundós l'elenc de personatges que Miró ha creat per a Gang Bang, això sí, tots ells protagonistes de trames absurdes i avorrides. L'obra està dividida en tres actes, que resulta ser un acte repetit tres vegades, la història no evoluciona i en cap moment s'acaba de veure l'objectiu de la narració ni el missatge que vol transmetre l'autor. El triomf del relativisme al segle XXI? La insaciabilitat de la Generació Y? Més aviat s'ha dedicat l'esforç en donar sortida a la idea, lloable, de dur al Teatre Nacional l'ambient llibertí i decadent que es respira en molts locals de la ciutat, recreació que està realment ben aconseguida. Ara bé, més enllà del clima construït, l'acció és en massa moments tediosa i, en d'altres, pretenciosament controvertible.

3/10

+ Vestuari, escenografia i llenguatge autòctons

- Exceptuant els e-cristians, deixarà indiferent a tothom

Fitxa TNC

La bona, el borratxo i el guapo

Valor de ley, de Joel Coen i Ethan Coen

Paramount / Skydance / Scott Rudin, 2011

El western s'ha reinventat tantes vegades com incursions en aquest gènere s'han fet des de Sin Perdón. Ara són els Coen els qui presenten Valor de ley, adaptació d'una novel·la de Charles Portis (1968), amb un equip artístic i productiu ben potent (Bridges, Damon, Spielberg...), aportant un nou lliurament de la seva particular Història de l'Amèrica profunda, violenta i borderline.

A Valor de ley, una noia vol venjar la mort del seu pare portant a la justícia el bandoler assassí que ha fugit a territori indi. La particulat rau en què la protagonista és una nena de només catorze anys, molt posadeta i educadeta (Hailee Steinfield), que contracta un agutzil silvestre amb tendències alcohòliques (Jeff Bridges). A la cacera del malvat s'hi suma un xulesc policia texà (Matt Damon).

Els Coen tenen tendència a dotar els seus personatges d'una intel·ligència erràtica que els porten a situacions violentes i d'humor negre. En aquest sentit, la pel·lícula és previsible i els fans de El gran Lebowski poden trobar algun acudit per riure. També els fans de Fargo podran rememorar l'èpica quotidiana d'una antiheroïna entranyable. Tot en Valor de ley es cenyeix a la lògica dels Coen però amb un ritme més letàrgic de l'habitual i un missatge sobre l'honor i l'amistat bastant tòpic. A més de la virtud que tenen els westerns, la de fer-nos pensar com va poder ser capaç la societat anglesa, la més avançada de l'època, de reproduir a Amèrica un sistema basat en una brutalitat i una amoralitat primitiva, Valor de ley en comparteix els defectes: títol grandiloqüent, ostentació exagerada de l'ambientació i recursos fàcils (persecucions i tirotejos entre vaquers) per escapar de l'avorriment.

6/10

+ M'agraden les pel·lis amb cavalls.

- Adonar-se'n d'haver resolt la trama central de forma precipitada i allargar-la gratuïtament per corregir-ho.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

Un trucada a la consciència

Truca un inspector, de J.B. Priestley

Dirigida per Josep Maria Pou

Teatre Goya, febrer de 2011

La família Birling està celebrant el prometatge de la filla quan un inspector truca a casa per donar-los la notícia del suïcidi d'una jove anomenada Eva Smith. El nom no diu res al pare, empresari "pràctic i realista", la màxima del qual és que cadascú ha de tenir cura de sí mateix i dels seus, ni a la mare, samaritana i esnob, ni al futur gendre, dofí d'un imperi industrial, ni al fill més jove i tarambana ni a la filla mateixa. Però l'inspector té dades que relacionen la morta amb cadascun dels membres: conflictes laborals, de classe, de gènere o amorosos, fins i tot, que neixen en les interioritats d'una família superficialment respectable.

L'obra va ser escrita l'any 1945 i és un indissimulat tractat socialista que critica l'individualisme, el capitalisme i l'alienació moral. Els Birling representen la societat anglesa prebèlica que es meravella dels avenços de la tècnica i menysté la influència del marxisme. No obstant, Europa entrarà en guerra, i el Titanic s'enfonsarà, de la mateixa manera que veiem enfonsar els valors que representen els Birling davant la Justícia Social personificada per l'inspector. El missatge és tan simple com vindicable, així ho considera Josep Maria Pou que el duu per primer cop en seixanta anys a un teatre professional barceloní.

Un dels principals atractius del muntatge és, precisament, veure sobre els escenaris a Pou, un divo de l'escena catalana que ha protagonitzat actuacions tan memorables com la de La cabra o qui és la Sylvia?. En aquesta ocasió, però, Pou no brilla, apareix gris i en ocasions, insegur, recreant un inspector amb marcades influències del Colombo de Peter Falk. La resta de l'elenc és excel·lent i reprodueix perfectament la por, la culpa i l'angoixa que els produeix la visita. Destaca també l'ambientació, en especial la il·luminació de l'escenari, que rubrica les ombres de la societat anglesa que Priestley va treure a la llum.

8/10

+ L'estructura formal d'un relat molt més complex del que sembla.

- Ens quedem amb ganes de Pou.

Fitxa Teatre Goya

Agost a la Vila de Gràcia

Vimbodí vs. Praga, de Cristina Clemente

Teatre Nacional de Catalunya - T6

Sala Tallers, del 20 de gener al 13 de febrer de 2011

Al local de l'associació de veïns del carrer Praga estan avesats a perdre el concurs de guarniment de carrers de la festa major. A més a més, l'encarregada del disseny d'enguany és la novençana Ariadna, una noia nerviosa i retreta, que no desperta massa confiança en els seus companys. D'altra banda, els veïns del passatge Vimbodí, amb qui comparteixen local, guarniran per primera vegada el carrer gràcies a la tenacitat de la Pilar, una jove que veu l'oportunitat d'acomplir un dels seus desitjos d'infància i involucrar la seva família en un projecte comú abans que el càncer acabi amb ella. La relació entre les dues comitives (la de Praga, representativa de la classe benestant pijoprogre de Gràcia, i la de Vimbodí, els xavacans de Sants), es veurà de seguida viciada pels prejudicis, la desconfiança i el respecte mal entès que infon un càncer. Tot i això, la convivència i l'objectiu comú de fer un bon paper per la festa major faran que esdevingui una cordial enemistat farcida de moments divertits.

Mentre que a la sala gran del TNC continua representant-se (amb un èxit espectacular) Agost, on el tema central és la decadència de la família clàssica i el desarrelament de l'individu contemporani, Cristina Clemente ens fa una visió optimista de la família al segle XXI, la que no es basa en lligams de sang sinó en afinitats ideològiques, de classe o gremials. Tot i que els personatges ens mostren la cara fosca de la competitivitat, la falsa solidaritat, l'amistat interessada o el bonisme, la consigna és que l'amor per la Festa Major és capaç de treure el millor de cadascú.

Els actors fan una bona feina, destaquen les protagonistes, Anna Moliner i Maria Molins, i també Rosa Boladeras que, en el paper de sempre, arrenca algunes rialles. El ritme de l'obra és desigual, li costa força engegar i en alguns moments esdevé iterativa i massa propera a les sitcoms de TV3, tot i això les dues hores passen molt bé i el bon equilibri entre humor i emoció fan de Vimbodí vs. Praga una bona obra que diverteix i simpatitza amb el públic.

7/10

+ El T6 s'inaugura amb bon humor i energia.

- Però amb risc zero.

Fitxa TNC

Maleïts pallassos bastards!

Balada triste de trompeta, d' Álex de la Iglesia

Tornasol / Castafiore / La Fabrique 2 / tve / canal +

El festival de Venècia d'enguany va cloure amb una forta polèmica quan el jurat va repartir els guardons entre els concursants més explícitament afins al seu president, Quentin Tarantino. Un dels beneficiats, amb el premi a la millor direcció i al millor guió va ser Álex de la Iglesia que hi va presentar la seva primera pel·lícula des de que ocupa el màxim càrrec a l'Academia de las Artes Cinematográficas.

Balada triste de trompeta explica la història de dos pallassos de circ enfrontats per una trapecista. Res més. La trama s'inicia a la guerra civil espanyola i s'ambienta en els últims anys de la dictadura franquista i això ha fet que diversos redactors hagin volgut veure en la disputa entre els protagonistes un reflex del conflicte social que es va viure entre l'Espanya dels vencedors i la dels vençuts. Jo no li veig, Balada triste de trompeta és una història de pallassos amb armes, més violents i sonats que el Joker de El caballero oscuro, i punt. De fet, la història coixeja perillosament, però les escenes que l'articulen, amb un grafisme espaterrant (ja des dels títols de crèdit - sensacionals), un sentit de l'humor feridor i un surrealisme embriagador, sumades a la bona feina dels actors Carlos Areces, Antonio de la Torre i Santiago Segura (per contrast, Carolina Bang destaca negativament) converteixen aquest film en un guanyador just del Lleó de plata i del reconeixement del públic i crítica futur que segur obtindrà.

8/10

+ La trasnformació del pallasso trist en home salvatge.

- El museu del terror, el parc d'atraccions, l'atemptat contra Carrero Blanco... no cola!

Fitxa filmaffinity

Fitxa IMDB