2009 - Melodrama Pictures
La Mary, nena australiana acomplexada i amb mare alcohòlica, contacta per carta amb el Max, novaiorquès de quaranta-set anys, menjador compulsiu i amb síndrome d'Asperger. De cop esdevenen, l'un per l'altre, l'únic amic en qui confiar les angoixes que generen la vida prepúber per una banda, la discapacitat social per una altra. Durant els anys d'intermitent correspondència, la Mary aconsegueix un desenvolupament ple, que culmina amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre trastorns de personalitat, fet que obrirà una forta crisi en la relació i, en conseqüència, una crisi personal personal a ambdòs.
Amb una simplesa inadmisible si no fos aquesta una pel·lícula d'animació, Adam Elliot s'endinsa en el drama de les enfermetats mentals i com les relacions interpersonals s'erigeixen com a bàlsam per als qui en són víctimes. Els personatges protagonistes són adorables i, tot i la raresa que representen, aconsegueixen transmetre una forta empatia. El disseny gràfic destaca per la contraposició dels tons ocres associats a la Mary i els grisos a en Max, l'ús de l'stopmotion és correcte, sense floritures i la banda sonora es limita a iterar el Perpetuum Mobile dels Penguin Cafe Orchestra. Sempre he pensat que explotar una malaltia és un dels recursos fàcils del cinema (oi, Albert Espinosa?), però Mary and Max està feta amb elegància, té moments memorables i deixa un regust més dolç que agre.
7/10+ Veuassa de Philip Seymour Hoffman en el paper d'en Max.- Construir un guió a partir del DSM-IV.
Fitxa Filmaffinity
Fitxa IMDB
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada