La retallada no ha arribat al TNC

Agost, de Tracy Letts

Dirigida per Sergi Belbel

Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que el decret llei de mesures urgents de contenció de la despesa pública (la retallada del 5%, vaja), afortunadament, no ha afectat al TNC, que des del 25 de novembre ofereix Agost, adaptació d'una exitosa obra nord-americana (guanyadora dels premis Tony i Pulitzer el 2008), que destaca per l'ostentació de l'elenc, l'escenografia i, sobretot, la seva durada: 4 hores llargues.

La trama transcorre en un casalot d'Oklahoma on viu un matrimoni decadent que se sosté gràcies a sengles addiccions a l'alcohol i les pastilles. Quan ell desapareix, la família Weston acudeix en ple per atendre la matriarca abandonada i desesperada. Les tres filles són unes estranyes entre elles i també ho són per la seva mare, que reivindica l'esforç generacional per tirar endavant una família en contraposició als seus problemes domèstics de baixa volada. Elles, alhora, reivindiquen el seu dret a fer la seva vida evitant que el lligam materno-filial les arrossegui a la melangia de les planures. Els conflictes que esdevindran se sumaran als conflictes del passat mai resolts, convertint la casa en un polvorí a punt d'esquitxar merda a tothom qui hi resti a prop.

Tot i el plantejament dramàtic, a l'obra hi abunden les escenes còmiques que aconsegueixen fer riure el públic, sense que això faci perdre força als clímaxs emocionals, com el superb sopar familiar del segon acte. La feina de les actrius és magnífica i cal destacar el paper de l'Anna Lizaran, ovacionada amb justícia en finalitzar l'actuació. L'escenografia, que recrea la casa dels Weston, és espectacular tot i que resulta freda en contrast amb l'ambientació sufocant que el guió pretén construir. Agost promet ser un gran èxit de públic, doncs ofereix emocions fortes, rialles i actuacions de luxe: una obra molt correcta, però convencional i exageradament llarga.

6/10

+ I ♥ Rosa Renom.

- De tant en tant et preguntes quan apareixerà en escena la Roseanne Barr.

Fitxa TNC

Bestial!

Pa negre, d'Agustí Villaronga

Massa d'Or / Televisió de Catalunya

Ambientada a la Catalunya rural de postguerra, la trama de Pa Negre gira entorn de l'Andreu, un nen que un bon dia descobreix els cadàvers d'un veí que havia destacat per la seva posició republicana durant la guerra i el seu fill. El pare de l'Andreu, temorós de ser la següent víctima d'una caça de bruixes, decideix exiliar-se a França i l'Andreu és enviat amb la seva àvia, ties i cosins al mas d'uns rics d'Igualada. En aquest nou ambient, l'Andreu comença a preguntar-se sobre les circumstàncies que han dut a fer fugir son pare, al mateix temps que comencen a destapar-se al seu voltant els tabús de la sexualitat i la desmitificació de les llegendes del poble, un camí d'iniciació que lluny d'esclarir-li els dubtes, li descobriran els monstres que habiten en totes les famílies i en totes els individus.

L'Emili Teixidor és un gran coneixedor de la psicologia infantil i juvenil, la seva llarga trajectòria en novel·la de gènere ho testifica. Igualment, molta de la seva narrativa s'endinsa en els anys quaranta i en les dicotomies socials que van generar la Guerra Civil. A Pa Negre va ser capaç d'unir magistralment aquestes dues línies d'investigació i, publicada el 2003, va ser mereixedora del premi Lletra d'Or i es va convertir en un dels best-sellers de la literatura catalana dels últims anys. Set anys després, s'estrena l'adaptació cinematogràfica de la mà del mallorquí Agustí Villaronga. Amb el seu pas pel festival de Sant Sebastià, on va ser guardonada amb un premi per la interpretació de Nora Navas, i amb un parell de setmanes en cartell, tot apunta que la pel·lícula tindrà un recorregut d'èxit similar al del llibre. I merescudament, doncs Villaronga ha aconseguit una ambientació fantàstica, unes interpretacions de luxe i una imatgeria d'impacte que, juntament amb un guió retorçat i provocatiu, aconsegueix despertar esglais i deixar pòsit a les sales catalanes (i tant de bo aconsegueixi repercussió arreu).

9/10

+ L'escena inicial: WOW!!!

+ Un tractament de la sexualitat (homo, també) amoral.

+ L'ús d'animals, plenament justificat, esgarrador.

+ Defuig dels tòpics maniqueistes sobre la Guerra Civil.

+ Un llenguatge autèntic.

- Difícil encaix de la història d'en Piturriua dins la trama principal.

Fitxa filmaffinity

Fitxa IMDB

Llet condensada i xocolata amarga

Mary and Max, d'Adam Elliot

2009 - Melodrama Pictures

La Mary, nena australiana acomplexada i amb mare alcohòlica, contacta per carta amb el Max, novaiorquès de quaranta-set anys, menjador compulsiu i amb síndrome d'Asperger. De cop esdevenen, l'un per l'altre, l'únic amic en qui confiar les angoixes que generen la vida prepúber per una banda, la discapacitat social per una altra. Durant els anys d'intermitent correspondència, la Mary aconsegueix un desenvolupament ple, que culmina amb la publicació de la seva tesi doctoral sobre trastorns de personalitat, fet que obrirà una forta crisi en la relació i, en conseqüència, una crisi personal personal a ambdòs.

Amb una simplesa inadmisible si no fos aquesta una pel·lícula d'animació, Adam Elliot s'endinsa en el drama de les enfermetats mentals i com les relacions interpersonals s'erigeixen com a bàlsam per als qui en són víctimes. Els personatges protagonistes són adorables i, tot i la raresa que representen, aconsegueixen transmetre una forta empatia. El disseny gràfic destaca per la contraposició dels tons ocres associats a la Mary i els grisos a en Max, l'ús de l'stopmotion és correcte, sense floritures i la banda sonora es limita a iterar el Perpetuum Mobile dels Penguin Cafe Orchestra. Sempre he pensat que explotar una malaltia és un dels recursos fàcils del cinema (oi, Albert Espinosa?), però Mary and Max està feta amb elegància, té moments memorables i deixa un regust més dolç que agre.

7/10

+ Veuassa de Philip Seymour Hoffman en el paper d'en Max.

- Construir un guió a partir del DSM-IV.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

De Norman a Lord

¿Cuánto pesa su edificio, Sr. Foster?, de Norberto López Amado i Carlos Carcas

2010 - Art Commissioners

L'Elena Ochoa era als anys vuitanta una psicòloga eminent, professora de la Universidad Complutense i col·laboradora en espais de divulgació a la televisió i la premsa madrilenyes. L'any 1996 es casa amb l'arquitecte Norman Foster, que en aquella època estava construint el metro a Bilbao i un palau de congressos a València. Des de llavors, Ochoa ha deixat la psicopatologia per dirigir publicacions sobre art contemporani i comissariar exposicions internacionals sota el segell Art Commissioners. Ara s'estrena com a productora cinematogràfica amb un bonic recorregut per la vida i obra de... el seu marit, Lord Foster.

La pel·lícula explica l'origen humil dels Foster, la voluntat dels quals per oferir un futur pròsper pel seu fill permeten a Norman ingressar a la universitat d'arquitectura de Manchester, primer, i especialitzar-se posteriorment a Yale. En tornar a la Gran Bretanya funda un estudi amb Richard Rogers i tres arquitectes més (una d'elles esdevindrà la seva primera dona) i comencen a dissenyar edificis high-tech per a ús industrial, principalment. Ja en solitari, i després d'uns quants èxits en terres angleses, Foster dóna la campanada guanyant el concurs per construir la seu del banc HSBC a Hong Hong, convertint-la en una icona de l'arquitectura moderna. A partir de llavors, l'èxit ha acompanyat tots els projectes de l'arquitecte, l'estudi del qual ha arribat a ocupar 1.400 treballadors i que actualment està immers en el disseny d'una ciutat autosostenible a Abu Dhabi.

En el film se'ns mostra, amb més o menys detall, gran part del catàleg constructiu de Foster, tot i que les imatges, freqüentment espectaculars, no venen acompanyades de més explicacions que podrien resultar prou interessants: referents, dificultats tècniques, pressupost, ús dels espais construïts... En canvi, en la narració hi abunda el sensibilisme sobre l'esperit de superació i hi manca de forma absoluta la crítica. La pel·lícula és una contundent lloança, com no podria ser d'una altra forma, doncs es nodreix, bàsicament, d'entrevistes fetes als treballadors del seu estudi, seleccionats per la seva esposa, Sr. Foster.

4/10

+ L'obra de Foster mola.

- Més portafoli que documental.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB

Teatre No Contemporani

Misteri de dolor, d'Adrià Gual

Dirigida per Manuel Dueso

2010 (01/10 - 14/11) Teatre Nacional de Catalunya (Sala petita)

Una de les línies de programació del TNC és apostar per la recuperació de clàssics del teatre català. L'any passat vaig tenir l'oportunitat de veure El casament d'en Terregada, de Juli Vallmitjana, un retrat de la xusma barcelonina de començaments del segle XX (sí, senyors, de putes i carteristes a Les Rambles n'hi ha hagut en totes les èpoques i de tots els orígens). En conservar l'argot en què va ser escrita originàriament, aquesta proposta arriscada i macarra esdevenia un guirigall inintel·ligible. Per l'actual temporada s'ha escollit un text més senzill, amb menys personatges i amb ambientació rural, obra d'Adrià Gual, artista modernista i afrancesat que cultivà el gravat, la poesia, el cinema i, principalment, el teatre.

La Mariagna (Mercè Arànega) és una vídua casada en segones núpcies amb el Silvestre (Ernest Villegas), un homenot rude de l'edat de la seva filla, la Mariagnet (Maria Rodríguez). Els tres viuen en un mas, d'esquena a les males llengües del poble que qüestionen la moralitat d'aquesta família. La pretensió de la Mariagna de casar la seva filla amb un veí es veu truncada per la negativa en banda d'aquesta, qui ja ha dipositat el seu amor en una altra persona, molt més propera. Un amor prohibit desencadenant d'una (previsible) tragèdia.

Aquest és l'argument de de Misteri de dolor, obra escrita el 1902 però traslladada (ignoro els motius, potser pel caprici d'utilitzar Pau Riba i Ovidi Montllor com a banda sonora?) als anys seixanta. Gual ens dibuixa tres personatges exageradament passionals que viuen una història pretesament escandalosa, no obstant, crec que la mentalitat del camp de Tarragona del segle passat ha estat de llarg superada, Benet i Jornet ja es va encarregar de moure uns quants quilòmetres més enllà els límits de la permissibilitat ètica en la dramatúrgia catalana. És per això que li voldria recriminar a Dueso certa covardia per adaptar als nous temps el text (en aquest sentit, Ley i Portaceli ens van donar una lliçó amb l'Auca del Senyor Esteve).

5/10

+ Com ja ens té acostumats el TNC, bones interpretacions, decorats deliciosos i suggerent carnassa.

- Moralina extemporània.

Si la cosa no funciona

Coneixeràs l'home dels teus somnis, de Woody Allen

2010 - Mediapro, Gravier

Ja tenia ganes d'escriure una crítica negativa en aquest bloc, llàstima que l'oportunitat em sigui brindada per un dels meus cineastes preferits, autor de pel·lícules que adoro com Hannah y sus hermanas (1986), Otra mujer (1988) o Desmontando a Harry (1997).

Ambientada a Londres, Coneixeràs l'home dels teus somnis gira entorn el personatge d'una jove galerista casada amb un escriptor i filla d'un matrimoni benestant recentment separat. Ofuscats per les seves frustracions, els personatges s'embarquen en relacions amoroses: ella s'enamora del seu cap, el seu marit d'una veïna, el pare d'una prostituta vint anys més jove i la mare d'un llibreter especialitzat en ciències ocultes; relacions nascudes de certa immaduresa i de la necessitat d'escapar de la mediocritat que la feina o la jubilació els ha dut.

Coneixeràs l'home dels teus somnis és la segona col·laboració entre Woody Allen i Jaume Roures, aliança iniciada amb Vicky, Cristina, Barcelona (2008), controvertida comèdia salvada per la conjunció de Johansson, Bardem i Cruz. L'any següent, Si la cosa funciona (2009) denota de nou una gran debilitat en fons i forma, però el personatge de toixa naïf interpretada per Evan Rachel Wood salva els mobles protagonitzant escenes bastant divertides. A Coneixeràs l'home dels teus somnis, Woody Allen es queda sense salvavides: el repartiment, encapçalat per una dessaborida Naomi Watts, es troba encorsetat en personatges simplificats on únicament Anthony Hopkins aconsegueix emocionar lleugerament; les escenes còmiques no cuatllen, situacions que podrien tenir ganxo com les sessions d'endevinació o la perversió de l'escriptor frustrat són explotades amb desídia i els dilemes amorosos són trivials. Woody Allen, com si volgués adequar-se als temps que corren, ha anat buidant de contingut les seves pel·lícules i simplificant-ne el seu missatge. És inimaginable una filmografia de més de cinquanta títols amb la complexitat del guió d'Annie Hall (1977) i s'entén que Allen busqui fórmules més superficials, que li permetin la hiperactivitat productiva, treballar amb els millors actors del panorama i rodar en les seves ciutat fetitxe. És per això que se li perdonen bledes de la categoria de Coneixeràs l'home dels teus somnis, tot mantenint l'esperança que el geni torni a aparèixer en breu.

4/10

+ El desenllaç es desmarca de la típica autocomplaença de les comèdies d'Allen.

- Freida Pinto i els seus vestits vermells.

Fitxa Filmaffinity

Fitxa IMDB