14 de març 2010

El messies més fort del món

Invencible, de Werner Herzog
2001

Werner Herzog pertany a la categoria de cineastes que han aconseguit triomfar en base a grans dosis de voluntat i d'esforç personal, a contracorrent d'una època i un escenari no propicis. L'Alemanya dels anys 60, quan ell munta la seva productora, es caracteritza per una pobra producció cinematogràfica, malmesa per l'exili de gran part de l'star system durant la guerra i el creixent èxit de la televisió. Herzog, amb d'altres directors com Fassbinder o Wenders, contribueix al sorgiment del Nou cinema alemany, moviment revolucionari de la indústria equivalent a la Nouvelle vague que ja triomfava a França i que reivindicava el cinema acedèmic i d'autor. Quaranta anys de bagatge no han desfigurat el caràcter herzogià original, essent Invencible un exemple clar del seu personal estil que la Filmoteca de Catalunya permet degustar aquesta temporada amb una exhaustiva retrospectiva.

Inspirada en una història real, la pel·lícula explica el viatge de Zishe Breitbart, un jove i forçut jueu polonès, al Berlin de 1932, on exercirà d'home forçut en un espectacle de cabaret dirigit per un mentalista pronazi. Allà descobreix l'amor, les misèries humanes i la proliferació del feixisme. La maduresa que li otorguen aquests descobriments, el duu a reivindicar-se, com a persona i com a representant del judaisme, alhora que els pressentiments sobre l'holocaust comencen a atormentar-lo i a fer-lo reconsiderar el seu paper a Berlin, empenyent-lo, finalment, a iniciar un viatge messiànic en sentit contrari.

Invencible és una estranya barreja de gèneres: comença com a pel·lícula històrica, es converteix en musical de verietats i continua amb esquetxos de drama romàntic, judicial, oníric, religiós i finalment èpic. Tots aquests elements aixequen fent malabarismes un castell que trontolla perillosament en sostenir-se sobre unes interpretacions amateurs més que mediocres (el protagonista, Jouko Ahola, és un forçut finlandès guanyador del concurs L'home més fort del món i el paper de la pianista de l'espectacle és interpretat per Anna Gourari, famosa concertista russa - les variades nacionalitats dels actors, a més a més, obliga a l'ús d'un anglès impostat i macarrònic). La deriva de la història, amb incòmodes tics proselitistes, podrien haver portat el castell a fer llenya, però alguns detalls de gran qualitat estètica aconsegueixen salvar una obra, que s'adoloreix de les dificultats que ella mateixa sembla haver-se imposat.
6/10
+ Personal i intransferible.
- Salvant Tim Roth, el càsting.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada