23 d’ag. 2010

L'origen del recurs i la recursivitat

Origen, de Christopher Nolan
Warner Bros. / Legendary / Syncopy

Christopher Nolan va sorprendre l'any 2000 amb la pel·lícula Memento, el guió de la qual, amb línia temporal inversa, va rebre multitud de premis i va convertir el film en un hit del cinema independent britànic i, a Nolan, en flamant fitxatge de la Warner Bros., major que li confiarà la franquícia Batman. El 2005 s'estrena, amb èxit de crítica i taquilla, Batman Begins, la successora de la qual, The Dark Knight, es converteix, el 2008, en la pel·lícula més recaptadora de la història (rècord que l'any següent superarà Avatar). Amb aquests antecedents, s'entén que Origen hagi estat rebuda amb gran expectació tot i que la resposta, aquesta vegada, no hagi estat del tot unànime.

El plantejament d'Origen, és el següent: Dom Coob (Leo DiCaprio) és un especialista en l'extracció d'informació i l'introducció d'idees al subconscient de les persones mitjançant la profanació dels seus somnis. Un empresari multimillonari japonés requereix dels seus serveis, prometent-li, a canvi, l'absolució dels càrrecs que l'han convertit en fugitiu. La missió consisteix en introduir-se durant un vol de Sidney a Los Angeles als somnis de l' hereu d'un imperi empresarial. Com que el subjecte ha estat entrenat contra "extractors", els seus somnis es converteixen en una frenètica persecució contra l'equip de Coob. Amb tot, l'autèntic ganxo del guió és descobrir què ha dut a la clandestinitat a DiCaprio i què va passar amb la seva dona.

Com es comprova, el plantejament no és gaire original, trobem múltiples referents recents com Minority Report o Matrix . Tampoc ho és la forma que pren la missió, un remix d'escenes d'acció d'estil 007 acompanyades per una sobreactuada banda sonora de Hanz Zimmer. Tampoc convencen els recursos narratius amb els quals Nolan ens introdueix la història (trampós personatge de l'"arquitecte"), com s'insereixen escenes d'acció (la ira del subconscient en sentir-se intimidat) o la rebuscada estructura de plans de realitat que es construeix (resulta que perquè el mètode sigui més eficaç cal que el subjecte somïi que està somiant fins a quatre nivells). Recursos efectistes que busquen la implicació, per no dir la confusió, intel·lectual de l'espectador per colar-li el que sigui. Model que ja va ser explotat a El efecto mariposa o a Synecdoche, New York. Cal dir que el recurs funciona per mantenir l'atenció les dues hores llargues de la pel·lícula, però desputllada d'aquest efectisme visual i argumental, Origen queda en un exercici cinematogràfic prim, eteri, que caldria tautar a la pell, emulant Guy Pearce a Memento, per no oblidar en quatre dies.
6/10
+ En general, entreté.
- En poques ocasions impressiona.



Fitxa Filmaffinity

22 d’ag. 2010

Urbanisme social "à la ville de Barcelona"

La ciudad de los arquitectos, de Llàtzer Moix
Editorial Anagrama

Les primeres eleccions municipals democràtiques després de la mort de Franco, l'any 1979, van dur a l'alcaldia de Barcelona un jove i il·lustrat economista, destinat a desenvolupar una brillant carrera política dins del Partit dels Socialistes: Narcís Serra. Un dels pilars en què va basar el seu mandat, de només tres anys, va ser l'urbanisme, aspecte que durant el franquisme havia estat menystingut en pro del desarrollismo, i va confiar aquesta àrea al llavors director de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, Oriol Bohigas.

La creació d'aquest tàndem és l'orígen de partida de la crònica que en Llàtzer Moix, periodista expert en arquitectura, fa de l'etapa de màxima transformació de la ciutat de Barcelona, des de la mencionada restauració democràtica fins a la celebració dels Jocs Olímpics, l'any 1992. Segons la tesi de l'autor, l'extraordinari poder que assoleix Bohigas i, per extensió, el gremi d'arquitectes barcelonins, marca una època en què la ciutat és vista des d'un mimat punt de vista ciutadà, per sobre de la visió d'enginyers i constructors, els altres dos factors que intervenen en l'urbanisme, més focalitzada en la mobilitat de vehicles i la rendabilitat del sòl, respectivament. Els primers projectes de l'ajuntament (obertura de places dures al Raval, urbanització de parcs, enderrocament de viaductes) seràn exemplificadors i definiran un model que despertarà admiració, i suspicàcies, també.

Una segona etapa s'inicia amb el projecte olímpic, ja ideat per Serra però potenciat i dut a terme pel seu successor, Pasqual Maragall, qui mantindrà Bohigas com a conseller, però confiarà la responsabilitat executiva a un altre arquitecte, Josep Acebillo. Les necessitats urbanístiques derivades de l'organització dels Jocs permetran una generalització del model que arribarà a cadascun dels racons de la ciutat. Projectes d'enginyeria pura com la construcció de les rondes, seran atacats amb visió arquitectònica. No obstant, el calendari ajustat i la incipient crisi econòmica farà necessari l'enteniment entre tots els actors civils, dil·luint aquesta hegemonia.

Moix es documenta amb entrevistes que realitza als protagonistes d'aquesta transformació, buscant sempre contrapunts per a la polèmica. El relat esdevé fascinant i descobreix una faceta de la història de Barcelona que mereix ser coneguda per la rellevància que adquireix per tots els qui l'habitem. El model Bohigas ha fet de Barcelona una ciutat aparador, diran alguns, i incòmoda (si no intransitable) pels cotxes, afegiran. D'altres direm que benvingudes siguin les polítiques urbanístiques que mimen el peató, la cohesió veinal i la racionalització de l'espai.
9/10
+ Una crònica clarivident i amb un punt de morbo de la Barcelona preolímpica.
- Excés d'eufòria, comprensible per ser publicat el 1994.
Projecte de MBM per a la Vila Olímpica


7 d’ag. 2010

El lampista atronòmic brilla com mai

Super Mario Galaxy 2, de Nintendo
Nintendo Wii, 2010

Ja fa 13 anys del llençament del revolucionari Super Mario 64, el primer lliurament de la franquícia de Nintendo que es desenvolupava en un entorn tridimensional. La llibertat de moviments, l'ús de la càmera i el sistema de joc van inaugurar una època en el món dels videojocs de plataformes que encara no s'ha superat. El primer joc de Mario per la Wii, Super Mario Galaxy, va aparèixer el 2007 i traslladava l'escenari de l'aventura a un món estelar, en el qual el lampista de vermell havia de rescatar la princesa Peach navegant per l'Univers, sortejant tota mena d'entrebancs. L'espectacular posada en escena, amb gràfics a l'alçada de videoconsoles més potents, la divertida física de les plataformes, on la gravetat es converteix en un element flexible, i la varietat en les pantalles van convertir Super Mario Galaxy en un gran èxit, alabat per la crítica. Aquesta segona part repeteix la fórmula del seu antecessor, però aporta novetats molt imaginatives i reptes més difícils, convertint-la en una clara millora, capaç de fer-li ombra. Com a novetats, cal destacar la introducció de Yoshi i la disfressa de trepant i de núvol. També s'hi ha simplificat l'argument (de fet, desapareix) i el sistema de navegació entre móns. Una segona part necessària que esdevé un joc únic.
9/10
+ Capacitat permanent de sorprendre.
- L'escassa dificultat de la batalla final contra el Bowser.